dimarts, 30 de desembre del 2008

Bolero on the rock's

dO YOU WANNA rock 'n roll baby a yeah, acabo el solo tremuloso, estirant la nota,
perquè balli com una zorra, però em passa a vegades que no puc silenciar-la adeqüadament...
El pitjor de tot és que, molt blog i molta polla, però quan la he de lletrar i vestir,
balbucejo o ni això, speak inglish in the kitchen així a boleo...
És com quedar-se sempre a les portes del cel, perquè VESTIR la cançó és la prova definitiva,
la carícia imperecedera, AQUEL perdón olvidado...

Jodidamente, lo siento. Sólo quería que lo supíeras.. Quizá el día que me sepa abrir de fauces,
entonces y solo entonses, sabré darle la vuelta a mis demonios... Pero aún así,
seguiré sin entender porque no pude, si realmente quise...
Seguiré sin entender porque no pude quererte, yo que tanto te quería....

(estribillo?)

La cançó és aquella que es guarda, soleta i cabrona, sense permís ni tecno-cracia,
al calaix de les vergonyes-galindaines...

... és aquella que se t'arrepenja i se t'arrapa qual paparra en zel...

I després ui si, que la cançó exorcista i bla bla bla... però no sento pas que el dolor s'aletargui,
yoquenopudequererteyoquetantotequeria etc

(fuit... acabo de fer un aro, però encara no he après a fer barcos rollo Gandalf)

dimarts, 23 de desembre del 2008

Postals nefertitis

La mili... aquella flaire... aquells matins corrent kilòmetres i kilòmetres sota la pluja...

-Però si tu no l'has fet la mili!!
-Que la verdad nunca te estropee una buena historia, Charli.

----

Vaig engaltar-la slow motion on the run, i la vaig clavar per tota l'esquadra.
Llavors, mimèticament, vaig aixecar els dits cap al cel.
Vaig sentir empatia pels concursants d'Operación Triunfo.

----

Cuesta arriba, la subida se hacía lenta y costosa,
ladeada por peldaños de arbustos ariscos y marujis.
Cegado por un sol 70 grados fahrenheit de hipotenusa, decidí ladearme yo también,
croqueta abajo, para embrutecerme un poco. La madurez me había sedado, sedoso.

----

La llum vermella era zorra, estava claríssim. En Modgi fumava amb xuleria, i li tirava el fum a la cara. De fons I remember Monsieur Henry VII fent el signe de la victòria de fons mentre el flaix ens encegava novament.



També recordo que en Dkaw estava en plan algo de posturetes còsmiques,
que la Gandhara es dedicava a les galindaines (xiulant),
i que en Towers parlava amenament amb el gat.
Tothom sap que Chernòbil no el va deixar fet precisament fet un almendra (al gat),
però en Towers és de Reus.
La Lula li tirava els tejos al Richard Gere,
i el tio en plan wow vaya estilazo beibe,
mentre la Tati ho escrivia tot furiosament en una llibreta mini-mida din-A5.
El J feia bola amb les galetes salades, i li deia a la Tati que pugés a cantar sobre el piano, proposició a la qual va accedir amb molt de gust. Xiribites, i tota la penya en plan tot el camp és un clam, vull dir que cantaven a coro.
Però tot d'una, no sé què de Let's groove, i Earth, Wind & Fire van fer un cameo d'un hit,
con tó'l morro. No es pot dir que no va molar...




Al cap d'un ratitlle, quan la festa semblava decaure,
va aparèixer el Flanagan amb la troupe, perdidos en el extraradio,
i partir d'aqui no és apte per a persones amb un minim d'humanitat, com podreu comprendre.

+ Dibuix: Jalon, el master.

dilluns, 8 de desembre del 2008

Chapeau el Esmirriau (reprise)

Hola.

Suposo que tots vosaltres, fidels amics (del gos),
recordareu un dels posts mítics d'Editorial Lalipop, anomenat Chapeau el Esmirriau,
tota una mixtura d'aventures i desventures marca de la casa que tan us fan creure
(equivocadament) que teniu símptomes tardans d'enurèsi nocturna...

Abans de tot, petits replicants,
haureu de rellegir el post arrel per tal de remembering the question.

TIC TAC TIC TAC SOMOS DOS EN UN RELOJ ETC...

***

Recordo que el dia que vaig escriure aquell post, em vaig cagar en Déu
per no haver recollit fotos ni de les escenes de violencia explícita ni de la patata grillada.
Per això mateix, un parell de dies ha,
vaig fer una sibilina incursió a la meva antiga masia per tal d'oferir-vos en primícia (qui sinó?)
tan preuades imatges, NO FOS DIT.
I d'un post arrel passem a un post bisagra.
Tot sigui per salvar el tedi de la operació retorn...


CHAPEAU EL ESMIRRIAU:
Queria usted pruebas, inspector Closeau???

(click per ampliar les fotos)

(...) Esperitat, camacurta i ballarica,
vaig baixar al segon pis (l'inútil)
i vaig veure, dins l'armari dels llibres, i per primera vegada,
una patata grillada.
Vaig descartar ràpidament la hipòtesi de la invasió alienígena (...)


(...) Al costat esquerre del tubercle ultratòmic,
hi havia representada la orgia de violència explícita però quieta
d'una facció de Playmòbils de l'oest del Mississipi, és a dir:
Cavalls, cow-boys, varis ahorcados, i múltiples escenes de bukkake i onda més aviat hard techno, cosa que vaig interpretar com una amenaça siciliana i cruella de vil en tota regla
(us ho iuro em mori ara mateix) (...)



Dit això, m'autoimmolo.

divendres, 28 de novembre del 2008

El meu actual estat mental és com gregari


És complicat mirar un llum a contrafort i no encegar-se... Sobretot si és verdós o lila? 

Inabordabilitat?
Inabordo de mi mismo, sigo caminando yalolejos veo partir.... merda, ja barrejo sintonies!

Agafo el tren, camino (?¿) certes estacions embotit en un ipod, una llibreta i gargots...
Oloro els boscos circumdants (paraula pedant però insustituïble) a través de la vista...
No és plan de:

-Perdoni senyor revisor, POT ABAIXAR LA FINESTRETA?

Quan avorreixo els boscos, engego l'scaner...
Un falto de amor, un parell de sòmines, un lluç, un fatxenda, el Jordi Robirosa (?¿),
una dòna jove i vella, un avi infinitament crepuscular, una embarassada lluminosa, coses així...
(Sembla un post de l'IE Komori)

Arribo al FIN. Embranzida carrer amunt, com patinant per damunt de bronzejador però sense el pestazo, una pensió amb escales tremoloses, obro la primera porta, una puta i un bigoti, escarbats.
Llums de nadal, un somriure i una vella treta, invento per somiar gladioles...

I merdes com aquesta, no cal més... Vull dir que lo que val la pena és:
AGAFAR el tren, CAMINAR (?¿) certes estacions embotit en un Ipod, INVENTAR una treta per un puto somriure, etc etc etc...
Cinematogràficament parlant, el meu cervell és basura...

dilluns, 17 de novembre del 2008

El lideratge és un estat mental

La mirada en un punt fixe, en l'horitzó.

Pfff, a vegades, quan és de nit, i estic sol, no sento res.
Bé, a vegades, abans,
tot era fang i agulles. Vull dir que no és dolent, tot plegat.
Segurament necessari, estimada serenor després de la tempesta.

Vull dir que abans no sabia com tancar la comporta, i ara em costa d'obrir,
córrer per sobre les tecles, acariciar les paraules, dibuixar els circumloquis.
I a la butxaca alguna que altra victòria, és ben cert. I res de victòries banals,
ans el contrari.

Però bé, potser que m'arrissi el tupé. Serà difícil. Bla bla bla...

Vull fer un text que trenqui esquemes, o una cançó que trenqui cares,
i ho volia compartir, suposo. Una postal d'olors i fruites exòtiques,
alguna que altra ganivetada, però l'èpica absoluta em dona vèrtic.
Donar forma a un costumisme extrem? Això és el que acabo d'escriure. Després, ho observo.
Enllaçar les lletres és fàcil. Bla bla bla...

Costumisme extrem... A vegades, si m'esforço fff... I llavors em quedo sec i acabo.
Pseudo-derrotat. Vull dir que espero que no caure en la serenor de la mediocritat.
Seria com una puta desgràcia. Maleït equilibrisme inabordable...

(Continuarà...)

dilluns, 10 de novembre del 2008

Bricomania 2.0

Des d'Editorial Lalipop, com sabeu, volem sempre amunt, sempre amunt, NA NA NA.
Això implica una cerca constant de nous reptes. Noves motivacions.
Millor encara si aquestes ens ajuden a encarar el dia a dia de forma més còmoda i lubricant, sobretot lubricant.

He aqui doncs, que us portem uns petits videos educatius sobre adaptació al medi,
més concretament la cuina.

La qüestió és:
Tothom qui hagi fet servir algun cop una torradorra,
coneixerà les dificultats que comporta compaginar les presses matineres
amb l'extracció de la torrada pròpiament dita. Una torrada calenta. Butllofes. Etc...

Las ansias. LAS ANSIAS.




En aquest precís sop-instant, amb ulls vidriosos,
i l'empatia a flor de piel cual caniche de Scotex,
espereu la iluminació espiritual en menos de lo que canta un gallo.

Doncs la onda és aquella de que a vegades, només cal obrir els ulls per bla bla bla...




Quan m'avorreixi, ho provaré amb el Kame-hame,
fins aquí les notícies.

PD: Demà intentaré filmar una nova versió inteligible del segon video...
Si ho aconsegueixo, faré el CAMBIAZO.

dissabte, 25 d’octubre del 2008

ROOTS, BLOODY ROOTS

Fumava a la terrassa, mentre escoltava "El jardí del manicomí". 
És curiós, quan estàs a pedreta de l'abisme (ara exagero), 
si engegues el Jardí, et posa la banda sonora. Etc...

Escric:

(...) no sóc pas el típic que és d'enlloc i de tot arreu, no. Tinc molt clar d'on sóc i és a partir d'aquest nucli des d'on m'expandeixo, però no em talléssiu pas les arrels. 
I no parlo de pàtries ni imbecilitats d'aquestes. 

Com a cranc de llibre, necessito tenir el meu santuari, 
i les hores mortes, o les hores refugi, són extranyes en llocs aliens, 
sense els meus discos, els meus tal... Etc... (...)

Fumo i torno:

(...) un nómada ho titllaria, potser, de covard. 
Però estem parlant de la meva naturalesa, no crec que sigui pas una opció vital. 
Res pitjor que sentir-me fora de lloc, em podria fins i tot emmalaltir (...)

" - No somriuré mai més fins que no em tornis a fer cas..."
     canta la Billie Holiday de fons...

I és per això que van inventar internet, m'enxufo al Jardí, escric quatre gilipollades aquí,
i l'alienació momentània, boomerang per un post que ni fu ni fa però buenu, 
per una estona casi tal...

Fumo i piro...

Gràcies altre cop Towers...

dimarts, 14 d’octubre del 2008

Mini-lògica

Avui estava convencent uns nens de 5 anys per cantar "La lluna, la pruna, vestida de brah..."

"Tarea árdua, dirán ustedes... Sin duda, apostillo!"


El cas es que peco d'animar-los i esverar-los.
Quan feia de conserge, els mestres em volien matar, 
perquè entrava a classe per recollir unes tisores, i sortia fent la voltereta, coses així...

A més, odio fer xantatge i/o/u donar lliçons de moralina
als nanus, però avui he aconseguit captar el seu interès amb un parell de tretas
de perro viejo (?¿).

En un momento dado, per aconseguir que cantéssin fluix enlloc de cridar,
els he explicat el perquè:

- Cantar el Sol Solet serveix per a què el sol es llevi content, i així no plou.

Bah, m'ha sortit un as de la manga que m'ha salvat la vida no sé ni com.
Però quan anàvem a cantar la Lluna i l'engruna, em salta la presumida, la princeseta:

-Però si cantem la Lluna i la Pruna es farà de nit!!! (tot remarcant les essses sonoressss)

Cágate lorito, su p... madre, que m'he tragat la meva pròpia medicina,
i m'he hagut d'inventar nosequè de que ja l'havia avisat de que avui cantariem,
però que no sortís abans d'hora, que només era una PROVA
Però faltava la propina, el resuello (?¿):

- Marc, Marc!!
- Digueeeeeees (ffff....)
- Tu pots volar??
- Pues........ no. Perquè?
- Doncs paaaaarque... i llavorens... com parles amb la lluna?¿¿¿!!

CRUJO.


dijous, 2 d’octubre del 2008

A sensitive electric guitar solo?

Quan era peque, somiava en coses així:

-Ser inventor! (ni un invent, MAI)
-Ser astronauta (tinc vèrtic des del balcó, però a vegades intento flotar des del llit (?¿)
-Ser jugador de l'NBA (era el doceavo hombre del Bravadúnia cadet)
-Viatjar com el Massagran (sobre un hipopòtam? sota un cóndor?)
-Jugar al Camp Nou (crec que vaig tocar un cop la gespa, de visita amb el cole,
però no posaria la mà a la llar de foc)
-Ser guitarrista, i per ende estrella del rock (bueno, sóc teclista, i a vegades m'enxufo la distor,
i llavors diuen que són solos de guitarra) [de veritat, ho juro per me iaia]

4 Example:

(...) culminating in a lush finale delivering
a sensitive electric guitar solo
and a fluent rhythm-section (...)

Doncs era de teclat (amb distor...)

I més coses que no recordo, però al què anava...
Somiava lligar-me la tia per la qual sospirava mig Bravadúnia,
pujar-la en una Honda NS-1 melena al viento i bla bla bla...



-Quan ets una ànima en pau, delirar no cansa...
Quan ets a la lluna, què polles t'importa l'oxigen!-

Tenia doncs pensades, una tàctica i un pla B,
però mai m'he considerat un abanderat del pragmatisme:
Consistien en:

- Estudiar l'art ninja i derivats, i aconseguir parar el temps, amb una condició:
Que si jo toqués algú, es pogués moure. La resta és una deducció factible per un nen de P4.


- Pla B: Aprendre a dominar l'art de la invisibilitat,
i conformar-me amb espiar-la en la intimitat, no necessàriament amb finalitats eròtiques.
Almenys no de manera exclusiva...


Bah, en el fons era massa estirada per mi, mites infantils...
Jo, de fet, estava convençut de que cada nit, anàvem (veritablement i de facto)
a visitar els Màsters de l'Universo...
Em va costar més d'una riota (aleshores dolorosa!)

Canviant de ses-terci, però no tant,
la desgràcia més gran actualment és l'interné (!).
La mandra crònica i estructural de la nostra generació de mimosins,
fa que el porno fàcil vulgaritzi altament les otrora majestuoses sessions d'onanisme.
Lo mismo amb l'efecte videoclip, i l'excés de THC, per posar dos exemples marca de la casa...

Així doncs, vaig decidir no fa massa, abandonar la fumera psicòtica
(va arribar a un punt d'interruptor de difícil marxa enrere)
i la visualització guarril. Ara somio cada dia, i em reacostumo a redescobrir, a olorar pacienment,
i altres guerres perdudes que la pressa ens arrenca amb fúria cada matí.
El pitjor de tot és la facilitat amb què ens convertim en botxins quan som vençuts,
perquè ens domina la cadència i ens esclavitza la costum.

És qüestió de penjar-se un firewall al front,
i pá lo que nos queda cuerdos, si em perdoneu,
m'enxufaré un rato d'un vinil, i santes pasqües...

Tst, sense THC ni polles, que als 14 viatjava interestelarment en cassete,
i jo és que no tinc terme mig, que quan agafo el vici, l'expremo i suc de taronja,
no sé si m'explico...

diumenge, 21 de setembre del 2008

Un post típicament occidental, de bareto guai del Gòtic

Així a la babalà, agafo maldestrament i em surt que:

-Wow! Costa un huevo i mig tallar-se l'ungla del dit gran de la mà esquerre.
Crec que mai n'aconseguiré la finura perfecte.

-Algo de pell de caramel i babejar-hi a sobre de manera pseudo-pulcre...

- Un estornut fallit és com un coitus interruptus, un orgasme inacabat...

No hi ha remei, però el què no farem és suicidar-nos abans d'hora...

Per acabar, un gat amb complexe de sílfides turmentada:


I uns escarabajuelos devorant un grill taronjil.

Momentos (8).... solo son momeeeeeentos!

dimarts, 9 de setembre del 2008

Fragments i paperines d'estones resseques

(Basat en fets reals)

-Consultori, digui'm?

-Si, hola, volia demanar hora...

(dit al nas, burilla sequeta, perfecte per arrodonir, amotllar...)

-Si, és el primer cop?

-Exactly.
(bla bla bla bla...)
-Digui'm el nom si us plau.

-Montserrat "Tal", Robert "Tal" i...

-Els cognoms de la mare?

-Seh (que guais, segur que ets monitora del Cau, o mestre de plàstica)

-I qui més.

-Ares "Tal".

-Com el programa?

-Si, bueno, però és per la verge del port de la Bonaigua.

Us ho juro per me mare...


Audio: Icarus Crash "13 segundos de caida libre"
(d'aqui 2 dies seran famosos)

diumenge, 3 d’agost del 2008

Metamorfosi formosa amb formol (preludi)

Floritures i sabors pengen dels arbres, crec que només els recullo...

Bosses, trossets de goma... El carrer és brut, un llençol de pedra picada...

Et llenço contra la paret amb violència, a contracor amb tota l'ànima,
o potser al revés, a contracap amb tot el cor...
Gol de contraatac (guerrilla, trinxeres)

Floritures i sabors pengen dels arbres, i en tinc els ulls aqüosos,
però no hi ha manera de reventar, sóc un cotilla encotillat (de l'ànima)

Ni tan sols m'agrada la cervesa freda, però també en penja dels arbres,
cervesa escumosa, amb grumulls que són bombolles líriques,
bombolles plenes de tovallons amb piropos cuidadosament triats,
amb una enganyosa sensació d'immediatesa i de frescor,
de carícia delicada... Enganyosa per pícara, s'entén...



Dels arbres en pengen mil ulls, i jo en sóc mil branques,
del dret o del revés, tot figurín, crido en la buidor de l'espai vital...
Crido, for example: La maldición del escorpión!
O bé: Paranoid android! I la lluna d'hivern m'abrasa de glacera,
em llevo tòtil, i em faig de copilot absent, de resseguir els contorns absort,
de transmutar-me en les olors d'estiu...
D'infinitar dissimulat,
d'aquell dissimulat de no, no em passa res,
però se te nota en la mirada, que estás enamoradaaaaa,
onda així...
Onda de que dissimulo absort perquè em preguntis,
però tot i així ho tens cru, perquè la resposta, només la sap el vent...

I si la pregunta fos aliena, pues mira...

Crec que això és un avís seriós en plan, en breu foto quinta,
i a pinyón... sense concessions i bla bla bla...

I crido, sorprès: La maldición del escorpión! (de Jade)
Potser el preludi d'una metamorfosi formosa amb formol...

dijous, 17 de juliol del 2008

Pongamos que hablo de triquiñuelas

Us informo, ben nostrats,
que a falta de novetats,
he triat la butaca de Can Fórceps,
per mostrar els meus dots de literat...

I que n'estic d'orgullós!
(crido tot ufanós)
doncs si hi ha un tótem blogger
l'és aquest General falsament vanidós...

...


No volia fer 2 posts de transició, hagués sigut una falta de respecte per a tots vosaltres,
així que l'he amanit amb els meus primers sonetos adults i la meva gran perícia fotoxopil...
Espero que ho valoreu en la seva justa mesura (jisjisjis)

(no escric gaire perquè estic en trancisió estilística,
però no us vull perdre de vista,
espero que tots us sentiu sempre a gust aquí que ja és casa vostra...)

Algú va a Menorca a l'agost?

dijous, 10 de juliol del 2008

Pentadelia is here



El típic post en plan, ei, estic viu, però no tinc massa a dir... fa molta xafogor i tal...
Gràcies a tots els que sempre aneu deixant els vostres avionets de paper etc etc etc...
(i escolteu la Pentadelia que és la polla...)

dijous, 26 de juny del 2008

The call of duty


Entremig de tricornis i gibrelles, qui sóc jo per mantenir-me en peu?

Em pots veure al menjador,
o assegut sobre una alfombra... dins d'un croissant,
o dins la closca d'un cargol mussol...

Però la majoria d'aquests instants, em miro l'abisme de reüll,
un parell de passes i haurem begut oli d'oliva...
I ho escric com si t'apuntés la llista de la compra,
és extrany, doncs no és una simple flaquesa, ni un llop de caputxeta,
són trinxeres i morters, és difícil aguantar de peu,
quan el PES et tomba enrere silenciós com un cant de sirena obscur,
quan un sol esbós de divergència (festival d'eufemismes)
és capaç de posar la pell de gallina...

Heu provat mai de posar-vos davant del mirall i repetir:
-Sóc feliç! Sóc feliç!

No sé per quin set sous ho dic una vegada i mitja i tinc ganes de cremar containers i banderes,
proveu-ho i odiareu els jipis, no mateu el missatger, jo només us en dono una servilleta....

Tst, no penso pas demanar clemència (ah no, i això que és!),
tinc la sensació que ara i avui, la caiguda no tindria cap mena de glòria,
seria sorda i grisa, desencantada i decepcionant...

Quan LA pregunta és una roda i no té frens,
sents una melodieta que xiula:

"lo que tu tieeeeenes, se llama obsesióooon" (8)

El pitjor de tot és ser incapaç d'escriure-ho...
d'explicar-ho...

(i és clar, així no t'entén ni Sant Pere)

diumenge, 15 de juny del 2008

El mundo en un panyuelo

La propina del dissabte nit com a concreció, en un petit gram d'espai temps,
de tota la èpica universal...

(amb 4 petits centilitres d'alcohol, of course...)

El regalim de la memòria llisca galta avall perquè és quan toca, vull dir que ja se m'entén,
qualsevol que hagi viscut aquest moment...

I en un petit tirabuixó de fum, en un petó delicat a la parpella,
creus posseïr l'univers sencer, i trobo que és important
per afrontar la resta de dies amb un pòsit d'esperança,
amb un post-it al front amb un soneto deliciós onda:

"Bla bla bla
plim plim plim
la moreneta"

El tema és que hi posi cadascú el seu propi soneto,
aquí està la gràcia, penso...

(Potser que me'n vagi a dormir, i demà me'n vagi a la playuki,
que el mar sempre dona com una energia que renova com una compresa ultra-fina i
blewn blewn blewn...)


----------------------------------------

Àudio: Zulo (B.S.O.)
(Pau Vallvé)


dilluns, 2 de juny del 2008

Un post certament impropi

T'estiro de la mà.... no, no, no, no, no....
t'estiro d'un dittttt,
i et salvo de l'abisme iiiiiiiinfinit...
(llàstima que jo sigui el següent en caure-hi)

Cosas del destino... (te comería tó'l chumino) 8-/

NO fagis morros, només ets una pobra androide que em parla de tu,
i fuma... El balanceig de les ones en les teves celles refinades, això si,
equilibra l'onada còsmica, el desorde de l'instant que se m'escapa
(com la majoria d'instants)

És allò que em mata, el què em fa somiar...
Potser hauré de caminar lluny, però abans hauria de cremar tots els mapes i totes les guies,
i hauria de deixar d'endinsar-me en la bombolla cremosa que hi ha entre les teves cuixes,
petita replicant griselda...

Si SAPIGUÉS escriure un conte,
te'l tatuaria a l'esquena i bussejaria a pulmón limpio...
(si, ja sé que és difícil d'imaginar, però oníricament factible...
O sigui, amb les paraules es pot fer el què a un li rota,
llàstima que se'm cali tota l'estona,
i només atisbi, només atisbi...)

-Ding-clong!
-Qui hi ha, tal...
-Ensenya'm la poteta...

I aquí s'acaba...

Això és al què em refereixo....

---

Batman: Fes-me un petó...
Spiderwoman: No.

Joder, feien 3er de pàrvuls i estaven sota els llençols.
Ara l'Spiderwoman porta set-penques, i el Batman esmorza tripis,
vui dir que a lo millor ja van fer bé, però joder...

dilluns, 19 de maig del 2008

Quan em plego en mi mateix, m'implosionen les artèries

CAPÍTOL 1: Bodegó, soliloqui

Busco l'atmetlla marganta
0_o'
forats sòrdids
onda: lavabo de pseudo antro, d'escala de cargol que s'enrosca
rajoles taronjes tirando a crêpe
tolls sota els pixaderos

Una cambrera quilla
i una altra amb bigoti

Croissants en envoltori,
pastelitos, tal...

Tios amb pasta a la tragaperras

(una tragaperras forrada,
un paio sòrdid, en un bar sòrdid,
i una dòna altament sòrdida, halitòsica, i avui en día frígida com un pal d'escombra)

Copeta de conyac...

Puros, zorres

escacs groguencs
escriptors sòrdids

Busco forats trèmuls $$$
onda: ...

Joder, sona a puticlub, però no és adrede

***

CAPÍTOL 2: Interpel.lació, fintes, arquetips.

Cito:

"Algunos de mis relatos son poemas encubiertos. A veces lo que hago en mis narraciones es un poema,
pero la forma poética me molesta. El poema me parece que lleva un pedestal entre el poeta y el que lo lee.

Me parece que se enfatiza.
La virtud que debe tener un poema es bla, bla, bla..."
-Sergi Pàmies-

***

Has escoltat mai el batec d'una alfombra sorda?
El batec d'una nina desnucada?

El batec residual d'una formiga incinerada?

Has acariciat les fulles de les parres per dins, com buscant-los el cor?
(t'adones que estàs a punt de plorar? Quan ho fas, mires al voltant per si tal, que no és plan)

-Tornem a les preguntes cabdals:

Has buscat mai les trompes de falopi amb tendresa i rock & roll?
onda: rimmel escorregut i merdes així, simbologia kitch de suplement dominical.







Pósters bizarressssss:

Me n'havia oblidat!!!
en mangaré un parell més,
Aquesta habitació està adquirint
masses tons pastel....
No, no, no; és una altra cosa...
massa quieta...




CAPÍTOL 3: Floritures i galindaines, molsa...
Maquillatge i resolució,
fundido a negro.


Fa olor com de macedònia d'anarquista i maníac de l'ordre,
d'impertèrrit i de plusquamperfecte,
de funk amarat de suor però també de violinets de disco vuitantera,
o de quartet de bop però que hi canta un que fuma i cazalla,
soul de la Motown...


APÈNDIX:


Propòsits de cap d'any:

-Deixar un blog a mitges.
-Atropellar un nyu en zel.
-Tirar-te el fum a la cara sensualment.
-Mirar-te el triangle de les bermúdes quan les faldilles entrecuix.
-Dibuixar-te un mapa amb plastidecor.
-Torna a olorar la Cerdanya.
-Mossegar-te el lligacames.
-Invitar-te a tabaco.
-Tirar-te el fum a la cara libidinosament.
-Escriure un post sense punts suspensius...
-Cuidar un ramat d'ovelles i balar
[com el Michael Bolton (?¿)]
-Jugar a l'escalecstric i vèncer, melena al viento...

-Aturar el temps.
Però si jo et toco, TU, et podràs moure...


***

dilluns, 12 de maig del 2008

Llevadora, lleva-dura

M'enroco, m'enrosco (en el coixí...)

Em nego, bàsicament; una espècie de rendició escèptica i crua...
(a la merda, i fustigo a la llevadora)

És a dir, si es neix de nou cada matí,
hi ha dies que, simplement, aborto....

divendres, 2 de maig del 2008

POST-PART

Io un dia vai voler ser jipi,
però quan els hi vaig comentar a la penya,
em van dir, textualment i amb cara de pocs amics (i amigues):

-Ens hem menjat la clau.

A més a més, per lo bajini, vaig sentir algun comentari de algo és algo
i no sé què d'un peine i tal...

Encegat de ràbia, li vaig posar un ham a l'esternon al cabecilla,
i el vaig lligar al parafang d'un cotxe en marxa....
Seguidament, al segon de a bordu, li vaig incrustar sibilinament un cactus sota la parpella,
i el vaig adreçar amb un petit cel.lo de conjunció (per la part de fora s'entén...)

Va ser un aplec de xerinola i bonhomia molt recordat, sobretot la missa de les 12.


Però com que els camins del senyor són inescrotables, un dia vaig conèixer els Albatros,
i el meu somni es va fer realitat...

dilluns, 28 d’abril del 2008

Això no és un haiku (ni una elegia patriòtica)

En Remmy era tot bonHomia, però amb els anys es va anar tornant arisc,
producte de les seves pròpies pors i debilitats...
Caminava enllaunat, com entremig d'un entuerto,
i es passava el dia bufant núvols i fent sudokus en japonès...

Quan arribava cego i el llit donava voltes,
cantava un blues odulant,
i després es fotia els dits... (a la gola s'entén)
Pfff, la ressaca de l'endemà s'atenua bastant, i això sempre gra-MOLA...

---

Se'l va trobar de cara enmig d'un carreró fosc i llòbrec...

-Tens canvi? -li va dir mentre li queia una gota de suor...

L'home llòbrec del carreró llòbrec va obrir el maletí, 800 euros en efectiu portava el fill de puta...

-No tindràs pas crack també?

-Si.

-Quin CRACK.

Lo fort és que l'acabava de conèixer.


---

Estudiaremos atentamente la siguiente propuesta:
La transversal pero imperecedera influencia sobre la literatura catalana
de los siguientes elementos, a saber:

-El legumbre (elemento capital)
-El movimento scout.
-El movimiento sexi.
-El Movimiento.
-La peste bubónica.
-La antiépica, personificada en el paisage calmoso de, posem per cas,
un camp de blat, i unes muntanyes mitjaneres de diumenge dematí.
-El miolar incesante de Marrameu Torracastaña.
-El requesón con azucar (o en su defecto, grosella)
-El fado portugués (?¿).
-La escatologia, la infidelidad y el chis-morreo.
-La polisemia, el sarcasmo y el cripticismo como piruetas morfológicas,
medio y fin, último e ineludible, del oprimido (?¿)

-I finalment coses petites i delicades com didals, cireretes, pergamins,
guies Michelin, i caminades amb olor a rostoll, a cantimplora,
i a vegetació secall de sota bosc...

Heus ací, perquè el català mai no rebossa de l'èpica germànica, per posar un examp'l...
La seva vista acostuma a abarcar la sinuosa línia de l'horitzó infinit
sense que aclaparadores i poderoses muntanyes li tallin el rotllet,
i el Mediterrani és recollit i té tacte com de llana,
i una llar de foc i una manteta i bla bla bla,

(mentre el romaní i la farigola...)

(els Almogàvers n'han estat exclosos per motius obvis)

En citarem uns quants sustantius clarificadors a tall d'exemple:

-Galindaina.
-Tortell.
-Punyefla.
-Bressol.
-Enclusa.
-Gibrell.
-Avestruç.
-Conca.
-Tronca.
-Pavo.
---

-Mira, pavo, sent com l'és un punyefla des del bressol,
tot apuntant a la conca del gibrell,
li acabarà enclusant una galindaina al mismíssim Tortell Poltrona!

-I que n'és d'avestruç...

-Ya ves, tronca...

dimarts, 22 d’abril del 2008

Lírica popular messengeril

Bravadúnia, dimarts 22 abril, 0.47 a.m.
Una finestra de MSN qualsevulla.


(...)

Al Redil dice:
Ha de sonar com un conte delicat però punyent

Al Redil dice:
ZUMBIDO

·X-Q13 - ... www.myspace.com/quico13 ......Disappearing One.... dice:
com una doble penetracio per desvirgar una monja?

Al Redil dice:
exacte
(...)

Quico 13, 4non Blon i Red Pèrill en:
"Triple bicefalia galopante"


Canviant de sesterci, portava com 10 anys intentant trobar algú
que recordés uns dibuixos animats de la meva infància,
dels quals recordava tan sols petits detalls...
S'havia convertit, per a mi, en una autèntica qüestió de vida o mort,
ja que la meva credibilitat social (?¿) estava en pèrill...

ICS-DE ICS-DE

Per trobar-los, necessitava saber-ne el nom,
ja que sense això era poc menys que una missió impossible...
Quan el 4non Blon (una autèntica base de dades frikie) me'l va dir,
vaig constatar 2 coses:

-Que no els havia somiat....
-Que em trobo en plenes facultats mentals...

2 mostres a tall d'exemple:

47967 (1 month ago)

Jajajja.... estoy casi llorando de la emocion. Por siglos pense que solo yo habia visto esta comiquita, preguntaba a todo el mundo y solo decian que no sabian que no lo recordaban...

xfuckingxmomentzx (3 months ago)

siempre me acordaba de este dibujo pero nadie lo conocia,
espero verlo en español que alguien lo haga plis

---

Pues va a ser que no apreciado fucking, no hay manera humana de encontrarlo...

ALGÚ PER AQUI QUE UN BON DIA UN VHS I TAL?

+ Pepero:

dijous, 17 d’abril del 2008

Chapeau, el esmirriau

Tal dia com avui, excepte en la pol.lució i enurèsi nocturna que suren en l'ambient,
el meu tiet em va regalar un preciat vinil amb una condició:
Que al cap de 30 anys es presentaria in situ amb una missió ben clara i diàfana: *

-Espero trobarme'l IGUAL de ben cuidat que el primer dia.

Una il.lustració molt Warhol de l'Àrneld Schwarzenegger en presidia la portada (?¿),
i el disc contenia, entre d'altres presumibles joies, un tema inèdit del Miles Davis.
Dit i fet, vaig decidir refugiar-lo en el meu santuari al recer d'un Alan Parsons,
amb l'esperança de que qualsevol diumenge perrista tal.

Cual fué mi sorpresa sorpresa, que el dia que vaig tornar-hi,
un gos se'ls havia intentat berenar,
i com que no ningú no s'ha inventat encara un tocadiscos amb amortiguadors de 4x4,
vaig decidir, mitjançant la bonica pantomima del sufragi universal,
de penjar-lo a la paret...



















Esperitat, camacurta i ballarica,
vaig baixar al segon pis (l'inútil)
i vaig veure, dins l'armari dels llibres, i per primera vegada,
una patata grillada.
Vaig descartar ràpidament la hipòtesi de la invasió alienígena,
perquè si tal, o s'ho haguessin currat cacho,
o bé haurien deixat restes d'algun líquid verdós i espés com la lefa d'un macho cabrío...
Tot i així, un calfred em va recórrer l'esternon al son del Guahira guahira...

Al costat esquerre del tubercle ultratòmic,
hi havia representada la orgia de violència explícita però quieta
d'una facció de Playmòbils de l'oest del Mississipi, és a dir:
Cavalls, cow-boys, varis ahorcados, i múltiples escenes de bukkake i onda més aviat hard techno, cosa que vaig interpretar com una amenaça siciliana i cruella de vil en tota regla
(us ho iuro em mori ara mateix).

Cacpot i melandrós, em vaig escórrer escales amunt,
i vaig deduïr que el puto lil' pwrrito (el gos més tonto del món)
s'havia volgut fer un plat combinat amb les meves sabatilles de "Tigretón de Frosties" gegants... Maleeixo no disposar-ne d'una prova gràfica...

Per consolarme, vaig engegar el tocadiscos i vai posar un tema ido onda així:
(és a dir, jo puc veure el youtube pel tocadiscos, sóc super guai del mil)



Posteriorment,
ansiós, i purulent,
vaig anar a pillar crack, i quan vaig tornar the another vez,
les goteres havien provocat un deteriorament palpable a la meitat de fundes dels meus vinils.

El més fort de tot és, que si hagués obert el mail en aquell precís instant,
m'hagués trobat, SEEEEEEEGUR, un correu d'aquells per allargar-te el membre
(que per altra banda, hagués celebrat gustosament amb una ídem,
a l'estil clàssic, of course...)

Crec recordar, que tot això va tenir lloc un diumenge grisaci d'abril (pluges mil).
I actualment, com que sóc veí del meu tiet,
el vinil que contenia una joia introbable del Miles Davis anomenada "Shhht"
(i que mai vaig arribar a escoltar)
segueix crucificat i a l'espera d'una mort digna
en la bonica paret porosa i mandarina d'una masia anoienca...

Però "Shhht", si s'entera mun tiet, no em salva ni un alargue su penis,
ni òsties en vinagre...



















* Noti's,
en els 2 "dos punts" seguits,
una clara influència del pensament pelegrí de la part més septentrional de Lleida,
exemplificada a la perfecció pel senyor Pelegrí Pelegrí que és
"del pueblo de la mare de Carmen Ridao que es amiga del programa y que bla bla bla..."

dimarts, 15 d’abril del 2008

Això no és un poema, és un epitafi de merda

Oh pot petit de miniaturada confitura, el teu petit quiebro de cintura encisa els ocellets,
i als esquirols,
i assssulutament tot el món Disney floreix i somriu al teu pas,
perquè ets un petit sol, el reflex de l'arrodonida aresta d'un diamant perdut,
el bum bum calurós d'una cançoneta preciosa de bon dia...

Però qui només es banya diàriament en el pòsit de l'amargura,
encara que vulgui posar-te un llaç i endur-se't en una petita butxaca,
et perdrà... el sol li crema, no sé dir-ho de manera més éstúpida...

Si hi hagués Déu, i posem per cas fos l'Aretha Franklin,
jo li resaria perquè et llevés cada matí amb una cançoneta alfombra,
i et regalés un dia deliciós, i un altre, i un altre,
i t'allunyés per sempre...
(del fred de Bravadúnia...)

dimecres, 9 d’abril del 2008

... en mi ciénaga, yo soy el rey?

Siempre me acordaré, nos contaste el cuento para que todos pudiéramos entenderlo...
Pfff... a punto estuve de llorar y lo dije, con ello a Aseret se le cayó una pequeña lágrima,
porque hurgaste en su romántica verguenza...
Yo admiro vuestro amor infinito,
el poderoso guerrero y la frágil pero invencible hada de los bosques
que me acogieron en su alcoba cuando dudé (como siempre) de mis fuerzas...

Ahora lo escucho y me quiebran unas lágrimas de tormento y desazón...

Dicho esto, siempre llevo vuestras sabias palabras revoloteando mi cabeza,
mi llorar es ahora tembloroso, de violento palpitar,
y espero que de ello nazcan nuevas ilusiones que me ayuden a volar otra vez,
como cuando tal...

Fuí siempre un inocente al que herian las palabras -los dardos-,
y me fustigué por mi ilusión,
es decir, creo que me sentí culpable...

Los Másters del Universo no existen, por dios!

(En el patio sonaban sonoras risotadas...)

Mientras tanto, sentada en SU cornisa,
Aseret la incorrompible,
con las gafas a media asta, y las flacuchas piernas colgando,
miraba al cielo, y creía ver a un albatros gigante volar y brillar como el sol...
Sonreía dulce e inocente, abstraída...

Necios ellos, nos quisieron reclutar en sus convicciones,
quisieron "dorarnos" de barro y desazón,
cual fue mi sorpresa cuando descubrí que ella encontró al fin aquel Albatros
al que ELLA vio planear, y que saludaba en su ensimismamiento
con su sonrisa diáfana y dulce...
Yo, por entonces, quizá fuí corrompido, acosado por el monstruo silencioso de la costumbre...
Ésta, y otras muchas veces...


Aseret, des de su cornisa gritaba, y me decía:

"Cuenta almenos hasta 5 y vuela... por mí!
Toda palabra que olvides te ahorrará cierta carga...
pues nadie vuela de verbo
y entonces...
arriba arriba... duerme!!!
Que el sol aún guarda un lazo para tí antes del eclipse! "

Y me dormí...


music player

La ciénaga (live) - Albatros

Als Albatros, en especial a Nilo i Aseret.

dijous, 3 d’abril del 2008

La distància més curta entre 2 punts és un cop de puny de Chuck Norris

Una esponja és carcoma. (fins aqui bé?)
Quan l'esponja dubta, és carcoma que ni te cuento...
(I així tota la vida?)
Espero que no...

Però i de mentres?
Erra, vagareja, dubta i cau, incapaaaaaaaaç,
le falta el aire...

(Absort en la continuació, el timbre em trunca...)

- Hola què tal, santes pasqües...
(entra una família, ella porta la SEVA colònia, la dulce canela)

Posteriorment, la iaia del Timbaler del Bruc, costumista i tocador, un exemple de discreció...
D'empenta cristiana, a baix l'espera el bisbe... (ella no sap conduïr)

(La colònia encara flaira, tinc les hormones descontrolades)

- Oi, que n'és de maco el calendari "Serra d'or", auster i clar, montserratí...
Amb els sants corresponents, i que n'és d'important!

(Crec veure una llum celestial, extremunció - nostru senyor)

Punt

La orquídea és una planta ombrívola, així que l'aparto de la finestra.
Jo mai podré ser una orquídea...

Tampoc podré oblidar-me'n mai d'aquella olor...
(elseuperfum - emcondueixenmil.lèssimesdesegonal - record - gallina de piel)

Mai podré ser una orquidea, perquè sóc una esponja...
I quan oloro de veres, trobo la drecera més recta al sorral, i a les cabanyes,
a les alfombres, a la bici, i a la innocència...

...

Joder hermano, la verdad está en uno mismo hermanoooo...
Joder hermanoooo, aun no estamos perdidos hermanooo.....

O_o'


Aquesta nit,
EM miraré i blablabla, crec que et dec unes quantes disculpes...
De mentres, me'n vai a fer la fotosíntesi o algo així per dissimular-me,
òsties...

dilluns, 31 de març del 2008

Què dius que què?

Sobre un cúmulonimbus estratosfèric, divaguen l'Eres i en Clayd, avorrits de l'omnisciència:

-Al final no s'ha corregut ella?
-Es veu que no...
-I eso?
-Diu que estava nerviosa...
-I ell què ha dit?
-Li encanta...
-Que romàntic...

-Dalí-

***
Sobre la vagància i l'omnisciència, la Boqueria en va ple...
L'ommnipotència del poder infinit s'emparenta amb l'abúlia i apatia del funcionariat estàtua...
En un altre ordre de coses, en Clayd quan es posa nerviós, destrempa,
mentre que l'Eres fuma i respon un qüestionari:

Nom i cognoms: Eres Astracan
Data naixement: 01-25-1842 a.c. Num. Cartilla Seg. Social: Inexistent.
Adreça: Via Làctea, més aviat a l'esquerra. Localitat: 34X-8 C.P: -.
Telèfon: Mòbil.

Malalties que té sovint: Blenorragia, cus-cus, diurètica, estupor.
Es mareja fàcilment? Cada 5 minuts. Té enurèsi nocturna? Naturalment, i orgullós.
Té insomni? 3 de cada 4. És alèrgic? Al sucre. A què? Si.
Pren habitualment alguna medicació? Morfina, Diazepam, Prozac, i tè fumat.
Segueix algun règim alimentari? Calculat per experts.
Quins medicaments no pot prendre? Ah, però... n'hi ha algun que faci mal?
Està vacunat/da contra el tètanus (en vigència)? Me l'anaven a posar, però ja el tenia.

Observacions:

Manifesto, en estat de lucidesa,
la predisposició a servir la pàtria
tot i no haver fer el servei militar.


Per cert, en el circo me crecen lo enanos...
Després de la revolució cebil, arriba la patatònica...
Cuando veas las barbas de tus vecinos cortar, pon las tuyas a remojar...

dimecres, 26 de març del 2008

La tramun-tara (I)

Una cosa està ben clara... La tramuntana tara, erosiona pedra i ànima,
i naturalment, en 4 dies no en puc fer un di-agnòstic consistent,
només podria desfilar que aquest cops de geni que enfilen l'úter empordanés
deuen ser els culpables de coses com aquesta:


Els dies van passant i les converses perden consistència i et dediques a fer la croqueta...
Altre gallo cantaria si fes temps de tovallola i after-sun...


Càmara i locució: Uri "Caine" Franchise


En quant a l'elecció de la captivitat a resultes del clima advers,
acabes mirant un programa on tot una colla de tios i ties bons
competeixen per lligar-se la "presentadora",
o almenys aquesta és la conclusió a la que vem arribar,
dat el nostre nivell d'anglès... Realment impressionant:



Després de veure coses com aquesta
(i d'altres que te la foten tiesa com un xorisso de cantimpalo)
només puc arribar a la conclusió de que estem realment malalts,
fotudíssims...

Deixant a Tina la Latina de banda, el cas és que us voldria explicar alguna cosa,
però no sé realment què ni com,
i crec que és això el què ens dóna la veritable mesura de la desorientació que provoquen aquestes contrades...
No son pas les ruines romanes, que des de la meva ignorància trobo poc il.lustratives...
Ni tan sols les anxoves, que no són precisament sant de la meva devoció...
Està clar que és la tramuntana, que tara...

dimecres, 19 de març del 2008

A que huele el cloroformo?


Diria que els amics (i els records, i les olors i les patrañes)
defineixen part de nosaltres, i és així com enllacem ad infinitum la cronologia vital,
la trama de les nostres vides...

Abans m'agradava classificar i ordenar els meus records constanment,
però com més gran et fas més costa, lòxicament...
Ara és calaix de sastre, ardua tarea impossible de portar a terme amb eficàcia...

A que huelen las nubes?

He trucat a un amic que fa 5 anys que no veig i anuncio de compresas,
i tornarem a parlar de xatis
(ell ja no la mira a la cara)
i és així com enllaçarem ad infinitum, i crep crep crep...
(de xocolata i nata, res de barrejar amb salats, porfa plis)

D'allesorens i d'allà, en queda només un...
Així és com actúa el temps, jutge implacable,
assassí silenciós i bisturenc, que destria amb cura i amb detall, les flors de loto del secall,
i us he de confessar, decepcionant Cortázar,
(noti's atre cop el santo Cristu de Medinacelli acechando cual buitre en zelo...)
que com a mal cronopi i hipersensible neuròtic i obsessiu que sóc
necessito enrectir el temps unint 2 punts, i per molts peixos de colors que tal,
(el traspàs, holístics paissatges quadraphonics i cream cream cream...)
peco de realista i d'occidental (?¿), i per molt que m'hi esforci,
quadriculo davant la mort de l'ego,
i triangulo davant la negació de la lògica com a última branca de l'equilibri espiritual...
És a dir, practico l'absurd preadolescent de l'equilibrista presdigitador,
que conservo gràcies al secret professional...
Un frau, un bluff en tota regla...
(deu ser per això que sóc incapaç d'acabar una frase sense punts suspensius)

Això explica que regui de bon matí un piano,
que em dibuixa peixos de colors que sempre puc acabar engabiant en un pentagrama,
que m'endolceix les patinades toda vez que con ello haces algo
que te (pseudo) justifica ante las masas y tal, y a que huele el cloroformo?
(no conec ningú que se'n recordi...)

I remarco, que tot això, i moltes coses més que no cito per incapacitat,
estan guardades aquí, per dir algun puesto....
(i ja em diràs com pot ser, si no el conec de res, que ho citi nota per nota el fill de perra..)


music player
I made this music player at MyFlashFetish.com.

I ell... el coneixia el River Man? I si ell sóc jo?
I si tots som nosaltres?
És a dir, jo podria ser un cura, un feixista i un violador,
i alhora Ghandi i una reina mòra (o gitana),
tot i que he de dir que a vegades tot plegat se'm fa difícil de creure...

Ja de pas em cago en Déu i en l'enurèsi nocturna, i arribats a aquest punt,
et presto, si has arribat fins aquí, a que em fotis una patada al cul en pro del carpe diem i tal...
(que només aplico quan no toca, com un vulgar zorrín que tot i així actua des de les entranyes)

Nano, agafa 5 duros de gel i patina...
(aquí vaig riure 10 minuts seguits, però és clar, era mini)

Las palabras no bastan (o algo axins) ho va dir ell,
l'únic que conec que n'és capaç, paradoxalment...

Bona nit, soferts i estimats bravadunians...

dijous, 13 de març del 2008

El meu cor és un esquell

music player

El meu cor és una esquell, -i retumba quiet-,

El problema és que la paraula cor sona pastel, ai el meu corasonsuel
i si vas i dius que mana el fetge, allesorens sona heretge

Què t'anava a dir...

Doncs que t'anava a enviar un pergamí,
una petita floritura,
però he tingut por de la pulissia cibernètica,
i qui sap si de les hemeroteques!

Quan sigui un bon hereu,
al Goggle em trobareu,
i sortiré a la CUORE envoltat de fragàncies i romaní,
i desquartitzat sense compassió fins a la fi...

(quan em foto a rimar,
torno a 3er d'EGB lo menos)

Visualitzo i dibuixo en plan vinyeta mentalment (i com el cul)
un passadís amb fluorecents de neó iridiscents però dubitatius,
escenes sòrdides que amb un petit traç de pintallavis corregut
s'escorren en color carn com de crua peli dominguera típica catalana de passió ida,
berberetxos i cantimplores a mansalva estem parlant...

(Inspira........)
-tot això és un conyàs-

Mossega'm el llavi nena, corre...('t)

(El meu corasonsuel rebel s'infla ufanós i clong clong clong
mentre sona la típica cançó de que vas conduint sol,
amb la finestra baixada, la brisa nocturna ,
i la melancolia, la melancolia...)

`'. .'´
´

dijous, 6 de març del 2008

Móviles, los carga el diablo!

Hi havia una vegada un JO (egòlatra!) tot estudiant el menuet 3 de Bach o algo així,
i m'arriba un SMS...
Glòria a Déu! etc... i jo (elògatra!) tot il.usionat esperant floritures
i/o/u declaracions d'amor cortés,
i resulta que era un missatge multimèdia...

(Sospitós)

Si, el missatge aquell de "gana un Porsche i tal"... Buenu, fent un cop d'ull a la meva economia,
és un càlcul de P3 el veure que el què podria gastar en gasolina em donaria per posar primera,
i deixar roda... I naturalment el preu del seguro em faria caure les pròtesis dentals només de consultar el pressupost on-line... Estem parlant d'un Jeep de 300 cavalls,
que gasta per ciutat uns 18 litres els 100, concretament...
Vaja, el típic Jeep que fan servir les zorrones de pote (chocho morenote) de l'Opus
per portar els fills al cole...

Deixant de banda la ràbia del missatge de merda i taaaal, l'he respost...
Deia així:
Sudeu de mi siusplau, estic fart de rebre missatges de merda,
i a més no tinc carnet...
(això últim és mentida)

Al ser un missatge automàtic, he cregut que me'l retornarien...
Però sóc tan imbècil que resulta que per participar has de contestar el missatge de marras...
Primer de tot, m'han cobrat el missatge de text a preu de multimèdia,
després m'ha arribat el missatge de "Su saldo és inferior a 2 euros",
i finalment m'informaven de que tinc possibilitats de guanyar el cotxe dels collons,
concretament 10 punts (sobre quants?) i de que he de seguir enviant SMS
per anar recol.lectant (ells)

No oblidem que el què ha començat com una acció per partir-me el cul,
algú se l'ha partit a costa meva i encara el sento...

Si arribo a saber que em cobren multimèdia envio això...

Recordeu, la vostra missió és:
sempre que us trobeu lletreros o advertències públiques amb la paraula "Perill",
poseu-hi l'accent (amb fotoxop no val, això és un for example),
jo recomanaria personalment un tucker fucsia...


Entrareu en el sorteig d'un Seat Mirafiori Tuning!
(imprescindible foto, com als currículums)


Pd: J, et dedico el Lens Flare, of course!
Pd 2: Are si, ja em podeu lapidar, gràcies...

Actualització 10.03.2008
:

Oju l'dato... A part de l'SMS diari recordant-me els 10 punts que tinc,
la cirereta... me n'han oferit 150 si encertava la següent diatriba:

Quién inventó el teléfono?
1- Graham Bell. 2- Gila.

Viva España, simplement, no se m'acut res més.

Actualització 13 de març, a les 2:·34:

Com pot ser que hagués oblidat aquesta foto...

 
Copyright © 2007 | Diseñado por Blog and Web