dissabte, 25 d’octubre de 2008

ROOTS, BLOODY ROOTS

Fumava a la terrassa, mentre escoltava "El jardí del manicomí". 
És curiós, quan estàs a pedreta de l'abisme (ara exagero), 
si engegues el Jardí, et posa la banda sonora. Etc...

Escric:

(...) no sóc pas el típic que és d'enlloc i de tot arreu, no. Tinc molt clar d'on sóc i és a partir d'aquest nucli des d'on m'expandeixo, però no em talléssiu pas les arrels. 
I no parlo de pàtries ni imbecilitats d'aquestes. 

Com a cranc de llibre, necessito tenir el meu santuari, 
i les hores mortes, o les hores refugi, són extranyes en llocs aliens, 
sense els meus discos, els meus tal... Etc... (...)

Fumo i torno:

(...) un nómada ho titllaria, potser, de covard. 
Però estem parlant de la meva naturalesa, no crec que sigui pas una opció vital. 
Res pitjor que sentir-me fora de lloc, em podria fins i tot emmalaltir (...)

" - No somriuré mai més fins que no em tornis a fer cas..."
     canta la Billie Holiday de fons...

I és per això que van inventar internet, m'enxufo al Jardí, escric quatre gilipollades aquí,
i l'alienació momentània, boomerang per un post que ni fu ni fa però buenu, 
per una estona casi tal...

Fumo i piro...

Gràcies altre cop Towers...

9 comentaris:

NeoPoeta ha dit...

Hmmm... m'encanta el caire d'aquest post :)

Nanit, trujix màximus!

Lula ha dit...

Si, gràcies Towers...

Però no t'infravaloris, la teva poesia surrealista és inigualable.

Només que.... no fumis tan!!!

Henry The VIII ha dit...

Mister, fuma el que et convingui. Vull dir que no fumis més ni menys. Vull dir que si el nòmada et diu covard li dius que som molts i ben organitzats i que li podem donar un susto si convé. Bé, que senyor Pèrill que la cançó de Don't Regret de la Billie és una passada i mira que jo no sóc un tio de jazz. Vull dir que no sóc de Jazz Entre Amigos. entre amigos sí però jazz no especialment. Però la billie està guay

alutacions!

Gandhara ha dit...

M'agrada la idea d'hores refugi.

Mr Towers ha dit...

coñow Red, 'xas grasias a tu! m'he musionat i tot tigretón...

Con todo y con Dios, te més xixa i fondura el teu post que tot el pugrama. I sí, es veritat, del que escrius, la música hi te un puntillo de BSO, sobretot les primeres cançons, no conyes: em vaig recordar de tu fent la selecció.

santuaris: on van a parar tota clase d'endergos sentimentals, Diògenes rulz. Posavasos, fotos, zipos oxidats, discos. De fa una temporada estem desmantelant en certa manera una "casa pairal", de butxaca, però per entendren's i tal.

Bicicletes, radios de galena, papers, papers, papers, kilos de pastilles de sabó artesanal, fotos de morts en excursions, fotos de morts saludant a la camera, fotos de morts en casaments, esqueles de morts, DNIs de morts, estampetes de comunions de morts... records per parar un AVE, la immensa majoria dels quals ni són meus, perquè ni els vaig arribar a coneixer.

Amb tot això lu seu, lu que hi pega son aquestes baladilles lleument alicaidas, música en blanc i negre.

muito obrigado Red!

Cultiva't ha dit...

ei ganàpia! Ja està arreglat el Link, estava mal posat, sorry....

DKaW_ ha dit...

si señor, pq lsd havent-hi adsl.
i love this shit man

Red Pèrill ha dit...

Neopoetry, que tornin les melenes...

Lula, I love you!

Henry, me n'alegro, i gràcies per mantenir-te a la barricada!

Gandhi: Em va quedar bé eh? jur

Towers: Ets un modest dels cullons!

Diki: El dia que arribis a les 3 linies, no sé.. hmm d'això, sé donde vives!! Bueno no, però sé los bares que frecuentas!

Gandhara ha dit...

jajaja, lo de Gandhi en plan diminutiu carinyós és com catxondo, no? buf buf! em recorda a un desconegut pacifista en panyos menores... o era un guerriller?? un heroi de guerra? jajajaja, cuanta historia olvidada, pa esto fui al instituto??

Doncs sí, el post et va quedar de puta mare. Molt a l'estil momento íntimo i un punto melancòlico que comparto con vosotros en este dia de lluvia tras los cristales en mi sillón solitario de la hostia entre notas de música dulce i reparadora.

 
Copyright © 2007 | Diseñado por Blog and Web