dilluns, 28 d’abril de 2008

Això no és un haiku (ni una elegia patriòtica)

En Remmy era tot bonHomia, però amb els anys es va anar tornant arisc,
producte de les seves pròpies pors i debilitats...
Caminava enllaunat, com entremig d'un entuerto,
i es passava el dia bufant núvols i fent sudokus en japonès...

Quan arribava cego i el llit donava voltes,
cantava un blues odulant,
i després es fotia els dits... (a la gola s'entén)
Pfff, la ressaca de l'endemà s'atenua bastant, i això sempre gra-MOLA...

---

Se'l va trobar de cara enmig d'un carreró fosc i llòbrec...

-Tens canvi? -li va dir mentre li queia una gota de suor...

L'home llòbrec del carreró llòbrec va obrir el maletí, 800 euros en efectiu portava el fill de puta...

-No tindràs pas crack també?

-Si.

-Quin CRACK.

Lo fort és que l'acabava de conèixer.


---

Estudiaremos atentamente la siguiente propuesta:
La transversal pero imperecedera influencia sobre la literatura catalana
de los siguientes elementos, a saber:

-El legumbre (elemento capital)
-El movimento scout.
-El movimiento sexi.
-El Movimiento.
-La peste bubónica.
-La antiépica, personificada en el paisage calmoso de, posem per cas,
un camp de blat, i unes muntanyes mitjaneres de diumenge dematí.
-El miolar incesante de Marrameu Torracastaña.
-El requesón con azucar (o en su defecto, grosella)
-El fado portugués (?¿).
-La escatologia, la infidelidad y el chis-morreo.
-La polisemia, el sarcasmo y el cripticismo como piruetas morfológicas,
medio y fin, último e ineludible, del oprimido (?¿)

-I finalment coses petites i delicades com didals, cireretes, pergamins,
guies Michelin, i caminades amb olor a rostoll, a cantimplora,
i a vegetació secall de sota bosc...

Heus ací, perquè el català mai no rebossa de l'èpica germànica, per posar un examp'l...
La seva vista acostuma a abarcar la sinuosa línia de l'horitzó infinit
sense que aclaparadores i poderoses muntanyes li tallin el rotllet,
i el Mediterrani és recollit i té tacte com de llana,
i una llar de foc i una manteta i bla bla bla,

(mentre el romaní i la farigola...)

(els Almogàvers n'han estat exclosos per motius obvis)

En citarem uns quants sustantius clarificadors a tall d'exemple:

-Galindaina.
-Tortell.
-Punyefla.
-Bressol.
-Enclusa.
-Gibrell.
-Avestruç.
-Conca.
-Tronca.
-Pavo.
---

-Mira, pavo, sent com l'és un punyefla des del bressol,
tot apuntant a la conca del gibrell,
li acabarà enclusant una galindaina al mismíssim Tortell Poltrona!

-I que n'és d'avestruç...

-Ya ves, tronca...

dimarts, 22 d’abril de 2008

Lírica popular messengeril

Bravadúnia, dimarts 22 abril, 0.47 a.m.
Una finestra de MSN qualsevulla.


(...)

Al Redil dice:
Ha de sonar com un conte delicat però punyent

Al Redil dice:
ZUMBIDO

·X-Q13 - ... www.myspace.com/quico13 ......Disappearing One.... dice:
com una doble penetracio per desvirgar una monja?

Al Redil dice:
exacte
(...)

Quico 13, 4non Blon i Red Pèrill en:
"Triple bicefalia galopante"


Canviant de sesterci, portava com 10 anys intentant trobar algú
que recordés uns dibuixos animats de la meva infància,
dels quals recordava tan sols petits detalls...
S'havia convertit, per a mi, en una autèntica qüestió de vida o mort,
ja que la meva credibilitat social (?¿) estava en pèrill...

ICS-DE ICS-DE

Per trobar-los, necessitava saber-ne el nom,
ja que sense això era poc menys que una missió impossible...
Quan el 4non Blon (una autèntica base de dades frikie) me'l va dir,
vaig constatar 2 coses:

-Que no els havia somiat....
-Que em trobo en plenes facultats mentals...

2 mostres a tall d'exemple:

47967 (1 month ago)

Jajajja.... estoy casi llorando de la emocion. Por siglos pense que solo yo habia visto esta comiquita, preguntaba a todo el mundo y solo decian que no sabian que no lo recordaban...

xfuckingxmomentzx (3 months ago)

siempre me acordaba de este dibujo pero nadie lo conocia,
espero verlo en español que alguien lo haga plis

---

Pues va a ser que no apreciado fucking, no hay manera humana de encontrarlo...

ALGÚ PER AQUI QUE UN BON DIA UN VHS I TAL?

+ Pepero:

dijous, 17 d’abril de 2008

Chapeau, el esmirriau

Tal dia com avui, excepte en la pol.lució i enurèsi nocturna que suren en l'ambient,
el meu tiet em va regalar un preciat vinil amb una condició:
Que al cap de 30 anys es presentaria in situ amb una missió ben clara i diàfana: *

-Espero trobarme'l IGUAL de ben cuidat que el primer dia.

Una il.lustració molt Warhol de l'Àrneld Schwarzenegger en presidia la portada (?¿),
i el disc contenia, entre d'altres presumibles joies, un tema inèdit del Miles Davis.
Dit i fet, vaig decidir refugiar-lo en el meu santuari al recer d'un Alan Parsons,
amb l'esperança de que qualsevol diumenge perrista tal.

Cual fué mi sorpresa sorpresa, que el dia que vaig tornar-hi,
un gos se'ls havia intentat berenar,
i com que no ningú no s'ha inventat encara un tocadiscos amb amortiguadors de 4x4,
vaig decidir, mitjançant la bonica pantomima del sufragi universal,
de penjar-lo a la paret...



















Esperitat, camacurta i ballarica,
vaig baixar al segon pis (l'inútil)
i vaig veure, dins l'armari dels llibres, i per primera vegada,
una patata grillada.
Vaig descartar ràpidament la hipòtesi de la invasió alienígena,
perquè si tal, o s'ho haguessin currat cacho,
o bé haurien deixat restes d'algun líquid verdós i espés com la lefa d'un macho cabrío...
Tot i així, un calfred em va recórrer l'esternon al son del Guahira guahira...

Al costat esquerre del tubercle ultratòmic,
hi havia representada la orgia de violència explícita però quieta
d'una facció de Playmòbils de l'oest del Mississipi, és a dir:
Cavalls, cow-boys, varis ahorcados, i múltiples escenes de bukkake i onda més aviat hard techno, cosa que vaig interpretar com una amenaça siciliana i cruella de vil en tota regla
(us ho iuro em mori ara mateix).

Cacpot i melandrós, em vaig escórrer escales amunt,
i vaig deduïr que el puto lil' pwrrito (el gos més tonto del món)
s'havia volgut fer un plat combinat amb les meves sabatilles de "Tigretón de Frosties" gegants... Maleeixo no disposar-ne d'una prova gràfica...

Per consolarme, vaig engegar el tocadiscos i vai posar un tema ido onda així:
(és a dir, jo puc veure el youtube pel tocadiscos, sóc super guai del mil)



Posteriorment,
ansiós, i purulent,
vaig anar a pillar crack, i quan vaig tornar the another vez,
les goteres havien provocat un deteriorament palpable a la meitat de fundes dels meus vinils.

El més fort de tot és, que si hagués obert el mail en aquell precís instant,
m'hagués trobat, SEEEEEEEGUR, un correu d'aquells per allargar-te el membre
(que per altra banda, hagués celebrat gustosament amb una ídem,
a l'estil clàssic, of course...)

Crec recordar, que tot això va tenir lloc un diumenge grisaci d'abril (pluges mil).
I actualment, com que sóc veí del meu tiet,
el vinil que contenia una joia introbable del Miles Davis anomenada "Shhht"
(i que mai vaig arribar a escoltar)
segueix crucificat i a l'espera d'una mort digna
en la bonica paret porosa i mandarina d'una masia anoienca...

Però "Shhht", si s'entera mun tiet, no em salva ni un alargue su penis,
ni òsties en vinagre...



















* Noti's,
en els 2 "dos punts" seguits,
una clara influència del pensament pelegrí de la part més septentrional de Lleida,
exemplificada a la perfecció pel senyor Pelegrí Pelegrí que és
"del pueblo de la mare de Carmen Ridao que es amiga del programa y que bla bla bla..."

dimarts, 15 d’abril de 2008

Això no és un poema, és un epitafi de merda

Oh pot petit de miniaturada confitura, el teu petit quiebro de cintura encisa els ocellets,
i als esquirols,
i assssulutament tot el món Disney floreix i somriu al teu pas,
perquè ets un petit sol, el reflex de l'arrodonida aresta d'un diamant perdut,
el bum bum calurós d'una cançoneta preciosa de bon dia...

Però qui només es banya diàriament en el pòsit de l'amargura,
encara que vulgui posar-te un llaç i endur-se't en una petita butxaca,
et perdrà... el sol li crema, no sé dir-ho de manera més éstúpida...

Si hi hagués Déu, i posem per cas fos l'Aretha Franklin,
jo li resaria perquè et llevés cada matí amb una cançoneta alfombra,
i et regalés un dia deliciós, i un altre, i un altre,
i t'allunyés per sempre...
(del fred de Bravadúnia...)

dimecres, 9 d’abril de 2008

... en mi ciénaga, yo soy el rey?

Siempre me acordaré, nos contaste el cuento para que todos pudiéramos entenderlo...
Pfff... a punto estuve de llorar y lo dije, con ello a Aseret se le cayó una pequeña lágrima,
porque hurgaste en su romántica verguenza...
Yo admiro vuestro amor infinito,
el poderoso guerrero y la frágil pero invencible hada de los bosques
que me acogieron en su alcoba cuando dudé (como siempre) de mis fuerzas...

Ahora lo escucho y me quiebran unas lágrimas de tormento y desazón...

Dicho esto, siempre llevo vuestras sabias palabras revoloteando mi cabeza,
mi llorar es ahora tembloroso, de violento palpitar,
y espero que de ello nazcan nuevas ilusiones que me ayuden a volar otra vez,
como cuando tal...

Fuí siempre un inocente al que herian las palabras -los dardos-,
y me fustigué por mi ilusión,
es decir, creo que me sentí culpable...

Los Másters del Universo no existen, por dios!

(En el patio sonaban sonoras risotadas...)

Mientras tanto, sentada en SU cornisa,
Aseret la incorrompible,
con las gafas a media asta, y las flacuchas piernas colgando,
miraba al cielo, y creía ver a un albatros gigante volar y brillar como el sol...
Sonreía dulce e inocente, abstraída...

Necios ellos, nos quisieron reclutar en sus convicciones,
quisieron "dorarnos" de barro y desazón,
cual fue mi sorpresa cuando descubrí que ella encontró al fin aquel Albatros
al que ELLA vio planear, y que saludaba en su ensimismamiento
con su sonrisa diáfana y dulce...
Yo, por entonces, quizá fuí corrompido, acosado por el monstruo silencioso de la costumbre...
Ésta, y otras muchas veces...


Aseret, des de su cornisa gritaba, y me decía:

"Cuenta almenos hasta 5 y vuela... por mí!
Toda palabra que olvides te ahorrará cierta carga...
pues nadie vuela de verbo
y entonces...
arriba arriba... duerme!!!
Que el sol aún guarda un lazo para tí antes del eclipse! "

Y me dormí...


music player

La ciénaga (live) - Albatros

Als Albatros, en especial a Nilo i Aseret.

dijous, 3 d’abril de 2008

La distància més curta entre 2 punts és un cop de puny de Chuck Norris

Una esponja és carcoma. (fins aqui bé?)
Quan l'esponja dubta, és carcoma que ni te cuento...
(I així tota la vida?)
Espero que no...

Però i de mentres?
Erra, vagareja, dubta i cau, incapaaaaaaaaç,
le falta el aire...

(Absort en la continuació, el timbre em trunca...)

- Hola què tal, santes pasqües...
(entra una família, ella porta la SEVA colònia, la dulce canela)

Posteriorment, la iaia del Timbaler del Bruc, costumista i tocador, un exemple de discreció...
D'empenta cristiana, a baix l'espera el bisbe... (ella no sap conduïr)

(La colònia encara flaira, tinc les hormones descontrolades)

- Oi, que n'és de maco el calendari "Serra d'or", auster i clar, montserratí...
Amb els sants corresponents, i que n'és d'important!

(Crec veure una llum celestial, extremunció - nostru senyor)

Punt

La orquídea és una planta ombrívola, així que l'aparto de la finestra.
Jo mai podré ser una orquídea...

Tampoc podré oblidar-me'n mai d'aquella olor...
(elseuperfum - emcondueixenmil.lèssimesdesegonal - record - gallina de piel)

Mai podré ser una orquidea, perquè sóc una esponja...
I quan oloro de veres, trobo la drecera més recta al sorral, i a les cabanyes,
a les alfombres, a la bici, i a la innocència...

...

Joder hermano, la verdad está en uno mismo hermanoooo...
Joder hermanoooo, aun no estamos perdidos hermanooo.....

O_o'


Aquesta nit,
EM miraré i blablabla, crec que et dec unes quantes disculpes...
De mentres, me'n vai a fer la fotosíntesi o algo així per dissimular-me,
òsties...

 
Copyright © 2007 | Diseñado por Blog and Web