dijous, 17 d’abril de 2008

Chapeau, el esmirriau

Tal dia com avui, excepte en la pol.lució i enurèsi nocturna que suren en l'ambient,
el meu tiet em va regalar un preciat vinil amb una condició:
Que al cap de 30 anys es presentaria in situ amb una missió ben clara i diàfana: *

-Espero trobarme'l IGUAL de ben cuidat que el primer dia.

Una il.lustració molt Warhol de l'Àrneld Schwarzenegger en presidia la portada (?¿),
i el disc contenia, entre d'altres presumibles joies, un tema inèdit del Miles Davis.
Dit i fet, vaig decidir refugiar-lo en el meu santuari al recer d'un Alan Parsons,
amb l'esperança de que qualsevol diumenge perrista tal.

Cual fué mi sorpresa sorpresa, que el dia que vaig tornar-hi,
un gos se'ls havia intentat berenar,
i com que no ningú no s'ha inventat encara un tocadiscos amb amortiguadors de 4x4,
vaig decidir, mitjançant la bonica pantomima del sufragi universal,
de penjar-lo a la paret...



















Esperitat, camacurta i ballarica,
vaig baixar al segon pis (l'inútil)
i vaig veure, dins l'armari dels llibres, i per primera vegada,
una patata grillada.
Vaig descartar ràpidament la hipòtesi de la invasió alienígena,
perquè si tal, o s'ho haguessin currat cacho,
o bé haurien deixat restes d'algun líquid verdós i espés com la lefa d'un macho cabrío...
Tot i així, un calfred em va recórrer l'esternon al son del Guahira guahira...

Al costat esquerre del tubercle ultratòmic,
hi havia representada la orgia de violència explícita però quieta
d'una facció de Playmòbils de l'oest del Mississipi, és a dir:
Cavalls, cow-boys, varis ahorcados, i múltiples escenes de bukkake i onda més aviat hard techno, cosa que vaig interpretar com una amenaça siciliana i cruella de vil en tota regla
(us ho iuro em mori ara mateix).

Cacpot i melandrós, em vaig escórrer escales amunt,
i vaig deduïr que el puto lil' pwrrito (el gos més tonto del món)
s'havia volgut fer un plat combinat amb les meves sabatilles de "Tigretón de Frosties" gegants... Maleeixo no disposar-ne d'una prova gràfica...

Per consolarme, vaig engegar el tocadiscos i vai posar un tema ido onda així:
(és a dir, jo puc veure el youtube pel tocadiscos, sóc super guai del mil)



Posteriorment,
ansiós, i purulent,
vaig anar a pillar crack, i quan vaig tornar the another vez,
les goteres havien provocat un deteriorament palpable a la meitat de fundes dels meus vinils.

El més fort de tot és, que si hagués obert el mail en aquell precís instant,
m'hagués trobat, SEEEEEEEGUR, un correu d'aquells per allargar-te el membre
(que per altra banda, hagués celebrat gustosament amb una ídem,
a l'estil clàssic, of course...)

Crec recordar, que tot això va tenir lloc un diumenge grisaci d'abril (pluges mil).
I actualment, com que sóc veí del meu tiet,
el vinil que contenia una joia introbable del Miles Davis anomenada "Shhht"
(i que mai vaig arribar a escoltar)
segueix crucificat i a l'espera d'una mort digna
en la bonica paret porosa i mandarina d'una masia anoienca...

Però "Shhht", si s'entera mun tiet, no em salva ni un alargue su penis,
ni òsties en vinagre...



















* Noti's,
en els 2 "dos punts" seguits,
una clara influència del pensament pelegrí de la part més septentrional de Lleida,
exemplificada a la perfecció pel senyor Pelegrí Pelegrí que és
"del pueblo de la mare de Carmen Ridao que es amiga del programa y que bla bla bla..."

18 comentaris:

Somiatrufes ha dit...

Aquesta història em fa gairebé somicar de nostàlgia. Jo tenia un gos que es va menjar mig disc de vinil (era un "Boom" número no sé què). Després el va trallar.

Riau, riau!

ddriver ha dit...

jo em vaig menjar un maxisingle en directe devamt l estupefaccio de 800 nenes mirant com el seu discjockey es cruspia el vinil que mes els agradava,m´has fet recordar una historia per el proper post,ets un crack

Henry The VIII ha dit...

Això del vinil em recorda un amic meu que va decorar el seu apartament amb un munt de vinils (rotllo punk i tal) enganxats a la paret.

Fins aquí tot correcte. Cadascú decora casa seva com li surt de la polla (perdó perquè estem en un horari infantil). El tema és que els discs els hi havien deixat!!

proudemax ha dit...

Oh, jo també recordo el primer cop que vaig veure una patata grillada. Estava convençuda que se'm menjaria, així que vaig decidir cridar ben fort amb els ulls tancats per si l'assustava i renegava del seu intent carnívor.

I així estem: llegint històries del Planet Cruch que m'encanten.

Red Pèrill ha dit...

No sabia que els vinils donaven per tantes situacions esperpèntiques? A algú se li han cruspit mitja sabatilla?
Es pot sobreviure sense sabatilles??

Proude: Per fi ho has confessat, dòna...

Lula ha dit...

Mmmmmm


el millor lloc per un vinil anyway

encara tens fred?

Red Pèrill ha dit...

Joder Lula cada dia estàs més bona jejejej ¬¬ i això que la foto aquesta sembla la Nina! tinc fRed, a vegades...

El millor per un vinil és dins d'un tocadiscos, dòna...

Ah, Henry, el teu amic era un fill de perra!

D, tu si que ets un crack...

Riau, riau!!!

DKaW_ ha dit...

per cert que en treia el teu tiet si li presentaves en bon estat el vinil? pq si el tema va d diners no mextrañaria q el gos fos un amic o un subcontractat del teu tiet (o ell mateix)

chamb ha dit...

a veure¡¡¡ jo soc un dels dos tiets possibles¡¡¡

a quin vinil et refereixes¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

demà no arribis tard, que celerem l aniversari de ta iaia i serem tots els tiets i nebots

Red Pèrill ha dit...

Nooooooooooo.... és el tiet P.!!!!!!!! Però no li diguis que em mata!!!!!!!!!!!!!!!!

Vale, ja em llevaré d'hora...

J ha dit...

VISCA el pw'rrito!!
Volem un fotolog del pw'rrito i videos dl pw'rrito cagant i mosegant sabatilles del frosties de kellogs.
I de fons "shhh" de miles davis, of course!

Per cert, sabies q si fiques sucre moreno als corn flakes tenen gust a frosties de kellogs? es una técnica que he aprés després de que els meus pares compressin corn flakes, que despres no es volien menjar.

Que cabrons!

Flanagan ha dit...

Mola que penjis els discos i guardis les boles de discoteca a sobre el moble.

Red Pèrill ha dit...

J, és que els Frosties són Corn Flakes ensucrats, vui dir que no és per desmerèixer, però no crec que et donin el NOBEL... ¬¬'

Gramola, Flannie, quants dies sense veure't per aqui!

MOLT HONORARI MODGI ha dit...

Jo tinc un amic que coneix una noia que va veure al sorpresa sorpresa com el seu gos se li menjava els vinils mentre el Ricky Martin era a l'armari.

El disc més desitjat sempre és el més difícil d'aconseguir.

Mr Towers ha dit...

Ilarant! a més em fot gràcia perquè aquest diumenge he enxufat el plat a l'equip desprès de no se quants anys i he trasladat els vinils a puestu, pero, oju! abans els he ordenat uansaguen alfabèticament.

La meva font de problemes amb els vinils no van ser tant els perritows pq no n'he tingut mai, com els coneguts (amics? naa) a qui els deixava para siempre hamas.

Un dels quals, carajot a saco, es va treballar una txati a la seva habitació i per ambientar més la cosa, va posar un vinil (el MEU maxi dels Christians) damunt el huec de la llum de tauleta de nit (aquelles clàssiques pantalles de faldilla? doncs damunt el bujer) "per baixar la llum, penombra xaxi". Diu que a mig polvillo va sentir pudor de sucarrim. Cabrit. Tot derretit, vulcanitzat com la superfície de la lluna...

J ha dit...

Pero PÈrill! No tractis axí una DECONSTRUCCIÓ CULINÀRIA!
Que El Férran Àdria es forra amb això!

J ha dit...

PD: Towers, aixó no es un amic ni es res!

Red Pèrill ha dit...

Jo tampoc he tingut mai pwrrito's, això és lo greu... no era meu! Ah, i secundo la (segona) moció de'n J:
Això no és un amic ni és res, a part de que és un clar simptoma de gilipollisme galopante...

Sin acrituzzz XD

Quiero más Gasol-ina!

@Modgi: El de la colonia que usan los modennnos?

 
Copyright © 2007 | Diseñado por Blog and Web