dissabte, 25 d’octubre de 2008

ROOTS, BLOODY ROOTS

Fumava a la terrassa, mentre escoltava "El jardí del manicomí". 
És curiós, quan estàs a pedreta de l'abisme (ara exagero), 
si engegues el Jardí, et posa la banda sonora. Etc...

Escric:

(...) no sóc pas el típic que és d'enlloc i de tot arreu, no. Tinc molt clar d'on sóc i és a partir d'aquest nucli des d'on m'expandeixo, però no em talléssiu pas les arrels. 
I no parlo de pàtries ni imbecilitats d'aquestes. 

Com a cranc de llibre, necessito tenir el meu santuari, 
i les hores mortes, o les hores refugi, són extranyes en llocs aliens, 
sense els meus discos, els meus tal... Etc... (...)

Fumo i torno:

(...) un nómada ho titllaria, potser, de covard. 
Però estem parlant de la meva naturalesa, no crec que sigui pas una opció vital. 
Res pitjor que sentir-me fora de lloc, em podria fins i tot emmalaltir (...)

" - No somriuré mai més fins que no em tornis a fer cas..."
     canta la Billie Holiday de fons...

I és per això que van inventar internet, m'enxufo al Jardí, escric quatre gilipollades aquí,
i l'alienació momentània, boomerang per un post que ni fu ni fa però buenu, 
per una estona casi tal...

Fumo i piro...

Gràcies altre cop Towers...

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Mini-lògica

Avui estava convencent uns nens de 5 anys per cantar "La lluna, la pruna, vestida de brah..."

"Tarea árdua, dirán ustedes... Sin duda, apostillo!"


El cas es que peco d'animar-los i esverar-los.
Quan feia de conserge, els mestres em volien matar, 
perquè entrava a classe per recollir unes tisores, i sortia fent la voltereta, coses així...

A més, odio fer xantatge i/o/u donar lliçons de moralina
als nanus, però avui he aconseguit captar el seu interès amb un parell de tretas
de perro viejo (?¿).

En un momento dado, per aconseguir que cantéssin fluix enlloc de cridar,
els he explicat el perquè:

- Cantar el Sol Solet serveix per a què el sol es llevi content, i així no plou.

Bah, m'ha sortit un as de la manga que m'ha salvat la vida no sé ni com.
Però quan anàvem a cantar la Lluna i l'engruna, em salta la presumida, la princeseta:

-Però si cantem la Lluna i la Pruna es farà de nit!!! (tot remarcant les essses sonoressss)

Cágate lorito, su p... madre, que m'he tragat la meva pròpia medicina,
i m'he hagut d'inventar nosequè de que ja l'havia avisat de que avui cantariem,
però que no sortís abans d'hora, que només era una PROVA
Però faltava la propina, el resuello (?¿):

- Marc, Marc!!
- Digueeeeeees (ffff....)
- Tu pots volar??
- Pues........ no. Perquè?
- Doncs paaaaarque... i llavorens... com parles amb la lluna?¿¿¿!!

CRUJO.


dijous, 2 d’octubre de 2008

A sensitive electric guitar solo?

Quan era peque, somiava en coses així:

-Ser inventor! (ni un invent, MAI)
-Ser astronauta (tinc vèrtic des del balcó, però a vegades intento flotar des del llit (?¿)
-Ser jugador de l'NBA (era el doceavo hombre del Bravadúnia cadet)
-Viatjar com el Massagran (sobre un hipopòtam? sota un cóndor?)
-Jugar al Camp Nou (crec que vaig tocar un cop la gespa, de visita amb el cole,
però no posaria la mà a la llar de foc)
-Ser guitarrista, i per ende estrella del rock (bueno, sóc teclista, i a vegades m'enxufo la distor,
i llavors diuen que són solos de guitarra) [de veritat, ho juro per me iaia]

4 Example:

(...) culminating in a lush finale delivering
a sensitive electric guitar solo
and a fluent rhythm-section (...)

Doncs era de teclat (amb distor...)

I més coses que no recordo, però al què anava...
Somiava lligar-me la tia per la qual sospirava mig Bravadúnia,
pujar-la en una Honda NS-1 melena al viento i bla bla bla...



-Quan ets una ànima en pau, delirar no cansa...
Quan ets a la lluna, què polles t'importa l'oxigen!-

Tenia doncs pensades, una tàctica i un pla B,
però mai m'he considerat un abanderat del pragmatisme:
Consistien en:

- Estudiar l'art ninja i derivats, i aconseguir parar el temps, amb una condició:
Que si jo toqués algú, es pogués moure. La resta és una deducció factible per un nen de P4.


- Pla B: Aprendre a dominar l'art de la invisibilitat,
i conformar-me amb espiar-la en la intimitat, no necessàriament amb finalitats eròtiques.
Almenys no de manera exclusiva...


Bah, en el fons era massa estirada per mi, mites infantils...
Jo, de fet, estava convençut de que cada nit, anàvem (veritablement i de facto)
a visitar els Màsters de l'Universo...
Em va costar més d'una riota (aleshores dolorosa!)

Canviant de ses-terci, però no tant,
la desgràcia més gran actualment és l'interné (!).
La mandra crònica i estructural de la nostra generació de mimosins,
fa que el porno fàcil vulgaritzi altament les otrora majestuoses sessions d'onanisme.
Lo mismo amb l'efecte videoclip, i l'excés de THC, per posar dos exemples marca de la casa...

Així doncs, vaig decidir no fa massa, abandonar la fumera psicòtica
(va arribar a un punt d'interruptor de difícil marxa enrere)
i la visualització guarril. Ara somio cada dia, i em reacostumo a redescobrir, a olorar pacienment,
i altres guerres perdudes que la pressa ens arrenca amb fúria cada matí.
El pitjor de tot és la facilitat amb què ens convertim en botxins quan som vençuts,
perquè ens domina la cadència i ens esclavitza la costum.

És qüestió de penjar-se un firewall al front,
i pá lo que nos queda cuerdos, si em perdoneu,
m'enxufaré un rato d'un vinil, i santes pasqües...

Tst, sense THC ni polles, que als 14 viatjava interestelarment en cassete,
i jo és que no tinc terme mig, que quan agafo el vici, l'expremo i suc de taronja,
no sé si m'explico...

 
Copyright © 2007 | Diseñado por Blog and Web