No hase falta disir nada más

Si us venen ganes de plorar, ploreu siusplau, fora hòsties...
(no hase falta disir nada más...)

Bueno si,
que he flipat encara més quan he vist que coneixia (vagament) a la cantant,
però ha sigut a posteriori...

Como ser una madre gran hermano

L'altre dia vaig pensar... (bueno, ho he pensat ara, però en passat és com més abocador)
L'altre dia vaig pensar... (gent de fondo: juas juas juas juas)
L'altre dia vaig pensar: Di answer, is Blowing in the wind, no?
Però si fot un vent com avui, a veure qui la pilla al vol (la pilota de beisbòl?)


Qüestions a desarrollar en l'exercici d'avui:

-Tot i viure debaix del mantell d'uns polítics que s'haurien de llegir aquell llibre anomenat
"Cómo no ser una madre perfecta", ens sentim desamparats.

-Un dia potser vam haver de beure drogar-nos per riure follar i/o ser ninus (nino-nanos)

(xiula el siclón ahí afuera)

ReD Pèrill, raudo y fugaz com sempre,
aliviant cual enfermera super-vixen el vostre patiment espiritual.

Bolero on the rock's

dO YOU WANNA rock 'n roll baby a yeah, acabo el solo tremuloso, estirant la nota,
perquè balli com una zorra, però em passa a vegades que no puc silenciar-la adeqüadament...
El pitjor de tot és que, molt blog i molta polla, però quan la he de lletrar i vestir,
balbucejo o ni això, speak inglish in the kitchen així a boleo...
És com quedar-se sempre a les portes del cel, perquè VESTIR la cançó és la prova definitiva,
la carícia imperecedera, AQUEL perdón olvidado...

Jodidamente, lo siento. Sólo quería que lo supíeras.. Quizá el día que me sepa abrir de fauces,
entonces y solo entonses, sabré darle la vuelta a mis demonios... Pero aún así,
seguiré sin entender porque no pude, si realmente quise...
Seguiré sin entender porque no pude quererte, yo que tanto te quería....

(estribillo?)

La cançó és aquella que es guarda, soleta i cabrona, sense permís ni tecno-cracia,
al calaix de les vergonyes-galindaines...

... és aquella que se t'arrepenja i se t'arrapa qual paparra en zel...

I després ui si, que la cançó exorcista i bla bla bla... però no sento pas que el dolor s'aletargui,
yoquenopudequererteyoquetantotequeria etc

(fuit... acabo de fer un aro, però encara no he après a fer barcos rollo Gandalf)

Postals nefertitis

La mili... aquella flaire... aquells matins corrent kilòmetres i kilòmetres sota la pluja...

-Però si tu no l'has fet la mili!!
-Que la verdad nunca te estropee una buena historia, Charli.

----

Vaig engaltar-la slow motion on the run, i la vaig clavar per tota l'esquadra.
Llavors, mimèticament, vaig aixecar els dits cap al cel.
Vaig sentir empatia pels concursants d'Operación Triunfo.

----

Cuesta arriba, la subida se hacía lenta y costosa,
ladeada por peldaños de arbustos ariscos y marujis.
Cegado por un sol 70 grados fahrenheit de hipotenusa, decidí ladearme yo también,
croqueta abajo, para embrutecerme un poco. La madurez me había sedado, sedoso.

----

La llum vermella era zorra, estava claríssim. En Modgi fumava amb xuleria, i li tirava el fum a la cara. De fons I remember Monsieur Henry VII fent el signe de la victòria de fons mentre el flaix ens encegava novament.



També recordo que en Dkaw estava en plan algo de posturetes còsmiques,
que la Gandhara es dedicava a les galindaines (xiulant),
i que en Towers parlava amenament amb el gat.
Tothom sap que Chernòbil no el va deixar fet precisament fet un almendra (al gat),
però en Towers és de Reus.
La Lula li tirava els tejos al Richard Gere,
i el tio en plan wow vaya estilazo beibe,
mentre la Tati ho escrivia tot furiosament en una llibreta mini-mida din-A5.
El J feia bola amb les galetes salades, i li deia a la Tati que pugés a cantar sobre el piano, proposició a la qual va accedir amb molt de gust. Xiribites, i tota la penya en plan tot el camp és un clam, vull dir que cantaven a coro.
Però tot d'una, no sé què de Let's groove, i Earth, Wind & Fire van fer un cameo d'un hit,
con tó'l morro. No es pot dir que no va molar...

Al cap d'un ratitlle, quan la festa semblava decaure,
va aparèixer el Flanagan amb la troupe, perdidos en el extraradio,
i partir d'aqui no és apte per a persones amb un minim d'humanitat, com podreu comprendre.

+ Dibuix: Jalon, el master.

Chapeau el Esmirriau (reprise)

Hola.

Suposo que tots vosaltres, fidels amics (del gos),
recordareu un dels posts mítics d'Editorial Lalipop, anomenat Chapeau el Esmirriau,
tota una mixtura d'aventures i desventures marca de la casa que tan us fan creure
(equivocadament) que teniu símptomes tardans d'enurèsi nocturna...

Abans de tot, petits replicants,
haureu de rellegir el post arrel per tal de remembering the question.

TIC TAC TIC TAC SOMOS DOS EN UN RELOJ ETC...

***

Recordo que el dia que vaig escriure aquell post, em vaig cagar en Déu
per no haver recollit fotos ni de les escenes de violencia explícita ni de la patata grillada.
Per això mateix, un parell de dies ha,
vaig fer una sibilina incursió a la meva antiga masia per tal d'oferir-vos en primícia (qui sinó?)
tan preuades imatges, NO FOS DIT.
I d'un post arrel passem a un post bisagra.
Tot sigui per salvar el tedi de la operació retorn...

CHAPEAU EL ESMIRRIAU:
Queria usted pruebas, inspector Closeau???

(click per ampliar les fotos)

(...) Esperitat, camacurta i ballarica,
vaig baixar al segon pis (l'inútil)
i vaig veure, dins l'armari dels llibres, i per primera vegada,
una patata grillada.

Vaig descartar ràpidament la hipòtesi de la invasió alienígena (...)

(...) Al costat esquerre del tubercle ultratòmic,
hi havia representada la orgia de violència explícita però quieta
d'una facció de Playmòbils de l'oest del Mississipi, és a dir:
Cavalls, cow-boys, varis ahorcados, i múltiples escenes de bukkake i onda més aviat hard techno, cosa que vaig interpretar com una amenaça siciliana i cruella de vil en tota regla
(us ho iuro em mori ara mateix) (...)

Dit això, m'autoimmolo.

El meu actual estat mental és com gregari

És complicat mirar un llum a contrafort i no encegar-se... Sobretot si és verdós o lila? 

Inabordabilitat?

Inabordo de mi mismo, sigo caminando yalolejos veo partir.... merda, ja barrejo sintonies!

Agafo el tren, camino (?¿) certes estacions embotit en un ipod, una llibreta i gargots...

Oloro els boscos circumdants (paraula pedant però insustituïble) a través de la vista...

No és plan de:

-Perdoni senyor revisor, POT ABAIXAR LA FINESTRETA?

Quan avorreixo els boscos, engego l'scaner...

Un falto de amor, un parell de sòmines, un lluç, un fatxenda, el Jordi Robirosa (?¿),

una dòna jove i vella, un avi infinitament crepuscular, una embarassada lluminosa, coses així...

(Sembla un post de l'IE Komori)

Arribo al FIN. Embranzida carrer amunt, com patinant per damunt de bronzejador però sense el pestazo, una pensió amb escales tremoloses, obro la primera porta, una puta i un bigoti, escarbats.

Llums de nadal, un somriure i una vella treta, invento per somiar gladioles...

I merdes com aquesta, no cal més... Vull dir que lo que val la pena és:

AGAFAR el tren, CAMINAR (?¿) certes estacions embotit en un Ipod, INVENTAR una treta per un puto somriure, etc etc etc...

Cinematogràficament parlant, el meu cervell és basura...

El lideratge és un estat mental

La mirada en un punt fixe, en l'horitzó.

Pfff, a vegades, quan és de nit, i estic sol, no sento res.
Bé, a vegades, abans,
tot era fang i agulles. Vull dir que no és dolent, tot plegat.
Segurament necessari, estimada serenor després de la tempesta.

Vull dir que abans no sabia com tancar la comporta, i ara em costa d'obrir,
córrer per sobre les tecles, acariciar les paraules, dibuixar els circumloquis.
I a la butxaca alguna que altra victòria, és ben cert. I res de victòries banals,
ans el contrari.

Però bé, potser que m'arrissi el tupé. Serà difícil. Bla bla bla...

Vull fer un text que trenqui esquemes, o una cançó que trenqui cares,
i ho volia compartir, suposo. Una postal d'olors i fruites exòtiques,
alguna que altra ganivetada, però l'èpica absoluta em dona vèrtic.
Donar forma a un costumisme extrem? Això és el que acabo d'escriure. Després, ho observo.
Enllaçar les lletres és fàcil. Bla bla bla...

Costumisme extrem... A vegades, si m'esforço fff... I llavors em quedo sec i acabo.
Pseudo-derrotat. Vull dir que espero que no caure en la serenor de la mediocritat.
Seria com una puta desgràcia. Maleït equilibrisme inabordable...

(Continuarà...)

Bricomania 2.0

Des d'Editorial Lalipop, com sabeu, volem sempre amunt, sempre amunt, NA NA NA.
Això implica una cerca constant de nous reptes. Noves motivacions.
Millor encara si aquestes ens ajuden a encarar el dia a dia de forma més còmoda i lubricant, sobretot lubricant.

He aqui doncs, que us portem uns petits videos educatius sobre adaptació al medi,
més concretament la cuina.

La qüestió és:
Tothom qui hagi fet servir algun cop una torradorra,
coneixerà les dificultats que comporta compaginar les presses matineres
amb l'extracció de la torrada pròpiament dita. Una torrada calenta. Butllofes. Etc...

Las ansias. LAS ANSIAS.

En aquest precís sop-instant, amb ulls vidriosos,
i l'empatia a flor de piel cual caniche de Scotex,
espereu la iluminació espiritual en menos de lo que canta un gallo.

Doncs la onda és aquella de que a vegades, només cal obrir els ulls per bla bla bla...

Quan m'avorreixi, ho provaré amb el Kame-hame,
fins aquí les notícies.

PD: Demà intentaré filmar una nova versió inteligible del segon video...
Si ho aconsegueixo, faré el CAMBIAZO.

ROOTS, BLOODY ROOTS

Fumava a la terrassa, mentre escoltava "El jardí del manicomí". 

És curiós, quan estàs a pedreta de l'abisme (ara exagero), 

si engegues el Jardí, et posa la banda sonora. Etc...

Escric:

(...) no sóc pas el típic que és d'enlloc i de tot arreu, no. Tinc molt clar d'on sóc i és a partir d'aquest nucli des d'on m'expandeixo, però no em talléssiu pas les arrels. 

I no parlo de pàtries ni imbecilitats d'aquestes. 

Com a cranc de llibre, necessito tenir el meu santuari, 

i les hores mortes, o les hores refugi, són extranyes en llocs aliens, 

sense els meus discos, els meus tal... Etc... (...)

Fumo i torno:

(...) un nómada ho titllaria, potser, de covard. 

Però estem parlant de la meva naturalesa, no crec que sigui pas una opció vital. 

Res pitjor que sentir-me fora de lloc, em podria fins i tot emmalaltir (...)

" - No somriuré mai més fins que no em tornis a fer cas..."

     canta la Billie Holiday de fons...

I és per això que van inventar internet, m'enxufo al Jardí, escric quatre gilipollades aquí,

i l'alienació momentània, boomerang per un post que ni fu ni fa però buenu, 

per una estona casi tal...

Fumo i piro...

Gràcies altre cop Towers...

Mini-lògica

Avui estava convencent uns nens de 5 anys per cantar "La lluna, la pruna, vestida de brah..."

"Tarea árdua, dirán ustedes... Sin duda, apostillo!"

El cas es que peco d'animar-los i esverar-los.

Quan feia de conserge, els mestres em volien matar, 

perquè entrava a classe per recollir unes tisores, i sortia fent la voltereta, coses així...

A més, odio fer xantatge i/o/u donar lliçons de moralina

als nanus, però avui he aconseguit captar el seu interès amb un parell de tretas

de perro viejo (?¿).

En un momento dado, per aconseguir que cantéssin fluix enlloc de cridar,

els he explicat el perquè:

- Cantar BÉ el Sol Solet serveix per a què el sol es llevi content, i així no plou.

Bah, m'ha sortit un as de la manga que m'ha salvat la vida no sé ni com.

Però quan anàvem a cantar la Lluna i l'engruna, em salta la presumida, la princeseta:

-Però si cantem la Lluna i la Pruna es farà de nit!!! (tot remarcant les essses sonoressss)

Cágate lorito, su p... madre, que m'he tragat la meva pròpia medicina,

i m'he hagut d'inventar nosequè de que ja l'havia avisat de que avui cantariem,

però que no sortís abans d'hora, que només era una PROVA. 

Però faltava la propina, el resuello (?¿):

- Marc, Marc!!

- Digueeeeeees (ffff....)

- Tu pots volar??

- Pues........ no. Perquè?

- Doncs paaaaarque... i llavorens... com parles amb la lluna?¿¿¿!!

CRUJO.