El meu actual estat mental és com gregari

És complicat mirar un llum a contrafort i no encegar-se... Sobretot si és verdós o lila? 

Inabordabilitat?

Inabordo de mi mismo, sigo caminando yalolejos veo partir.... merda, ja barrejo sintonies!

Agafo el tren, camino (?¿) certes estacions embotit en un ipod, una llibreta i gargots...

Oloro els boscos circumdants (paraula pedant però insustituïble) a través de la vista...

No és plan de:

-Perdoni senyor revisor, POT ABAIXAR LA FINESTRETA?

Quan avorreixo els boscos, engego l'scaner...

Un falto de amor, un parell de sòmines, un lluç, un fatxenda, el Jordi Robirosa (?¿),

una dòna jove i vella, un avi infinitament crepuscular, una embarassada lluminosa, coses així...

(Sembla un post de l'IE Komori)

Arribo al FIN. Embranzida carrer amunt, com patinant per damunt de bronzejador però sense el pestazo, una pensió amb escales tremoloses, obro la primera porta, una puta i un bigoti, escarbats.

Llums de nadal, un somriure i una vella treta, invento per somiar gladioles...

I merdes com aquesta, no cal més... Vull dir que lo que val la pena és:

AGAFAR el tren, CAMINAR (?¿) certes estacions embotit en un Ipod, INVENTAR una treta per un puto somriure, etc etc etc...

Cinematogràficament parlant, el meu cervell és basura...

El lideratge és un estat mental

La mirada en un punt fixe, en l'horitzó.

Pfff, a vegades, quan és de nit, i estic sol, no sento res.
Bé, a vegades, abans,
tot era fang i agulles. Vull dir que no és dolent, tot plegat.
Segurament necessari, estimada serenor després de la tempesta.

Vull dir que abans no sabia com tancar la comporta, i ara em costa d'obrir,
córrer per sobre les tecles, acariciar les paraules, dibuixar els circumloquis.
I a la butxaca alguna que altra victòria, és ben cert. I res de victòries banals,
ans el contrari.

Però bé, potser que m'arrissi el tupé. Serà difícil. Bla bla bla...

Vull fer un text que trenqui esquemes, o una cançó que trenqui cares,
i ho volia compartir, suposo. Una postal d'olors i fruites exòtiques,
alguna que altra ganivetada, però l'èpica absoluta em dona vèrtic.
Donar forma a un costumisme extrem? Això és el que acabo d'escriure. Després, ho observo.
Enllaçar les lletres és fàcil. Bla bla bla...

Costumisme extrem... A vegades, si m'esforço fff... I llavors em quedo sec i acabo.
Pseudo-derrotat. Vull dir que espero que no caure en la serenor de la mediocritat.
Seria com una puta desgràcia. Maleït equilibrisme inabordable...

(Continuarà...)

Bricomania 2.0

Des d'Editorial Lalipop, com sabeu, volem sempre amunt, sempre amunt, NA NA NA.
Això implica una cerca constant de nous reptes. Noves motivacions.
Millor encara si aquestes ens ajuden a encarar el dia a dia de forma més còmoda i lubricant, sobretot lubricant.

He aqui doncs, que us portem uns petits videos educatius sobre adaptació al medi,
més concretament la cuina.

La qüestió és:
Tothom qui hagi fet servir algun cop una torradorra,
coneixerà les dificultats que comporta compaginar les presses matineres
amb l'extracció de la torrada pròpiament dita. Una torrada calenta. Butllofes. Etc...

Las ansias. LAS ANSIAS.

En aquest precís sop-instant, amb ulls vidriosos,
i l'empatia a flor de piel cual caniche de Scotex,
espereu la iluminació espiritual en menos de lo que canta un gallo.

Doncs la onda és aquella de que a vegades, només cal obrir els ulls per bla bla bla...

Quan m'avorreixi, ho provaré amb el Kame-hame,
fins aquí les notícies.

PD: Demà intentaré filmar una nova versió inteligible del segon video...
Si ho aconsegueixo, faré el CAMBIAZO.