Dolça canyella

La vaig estimar, encara que fos a les antípodes de mi...

I arribes un dia cego a les 6 del matí i pots veure
(d'absoluta casualitat)
les fotos del seu casament...

(és lo que té Interné..)

No és que la trobi a faltar, lo més fort,
es que a vegades estimes algú i després el veu plasmat,
i no el recordes, com si fos algo llunyà,
com si no fos algo real..

I no fa tant, era allà al costat, dormint, suant, estimant....

I ara no la recordo en absolut...

És a dir, ho sé verbalment,
a vegades recordo la seva olor,
la seva veu afònica (vagament),
és a dir, recordo molt de paraula...
Però quan ho veig gràficament,
se'm fa difícil de creure...

Tot i així em dol...

Potser perquè no la recordo...

De què cony està format el nostre cervell...

(a més a més,
demà em donarà pel cul aquesta merda de text,
però el necessitava...)

Però segueixo sentint que l'estimava (que la vaig estimar),
i quan estimes algú,
dol que desaparegui per sempre, encara que sigui una altra cosa,
encara que sigui una idea...

Res més fictici que els records...
res més punyent que els records...

(escolto el Perry Blake i punt i apart)

Les borratxeres sèries ja ho tenen això del punt i apart...

(a tomar pel cul)

[Ni estètica ni polles]