Chapeau, el esmirriau

Tal dia com avui, excepte en la pol.lució i enurèsi nocturna que suren en l'ambient,
el meu tiet em va regalar un preciat vinil amb una condició:
Que al cap de 30 anys es presentaria in situ amb una missió ben clara i diàfana: *

-Espero trobarme'l IGUAL de ben cuidat que el primer dia.

Una il.lustració molt Warhol de l'Àrneld Schwarzenegger en presidia la portada (?¿),
i el disc contenia, entre d'altres presumibles joies, un tema inèdit del Miles Davis.
Dit i fet, vaig decidir refugiar-lo en el meu santuari al recer d'un Alan Parsons,
amb l'esperança de que qualsevol diumenge perrista tal.

Cual fué mi sorpresa sorpresa, que el dia que vaig tornar-hi,
un gos se'ls havia intentat berenar,
i com que no ningú no s'ha inventat encara un tocadiscos amb amortiguadors de 4x4,
vaig decidir, mitjançant la bonica pantomima del sufragi universal,
de penjar-lo a la paret...

Esperitat, camacurta i ballarica,
vaig baixar al segon pis (l'inútil)
i vaig veure, dins l'armari dels llibres, i per primera vegada,
una patata grillada.
Vaig descartar ràpidament la hipòtesi de la invasió alienígena,
perquè si tal, o s'ho haguessin currat cacho,
o bé haurien deixat restes d'algun líquid verdós i espés com la lefa d'un macho cabrío...
Tot i així, un calfred em va recórrer l'esternon al son del Guahira guahira...

Al costat esquerre del tubercle ultratòmic,
hi havia representada la orgia de violència explícita però quieta
d'una facció de Playmòbils de l'oest del Mississipi, és a dir:
Cavalls, cow-boys, varis ahorcados, i múltiples escenes de bukkake i onda més aviat hard techno, cosa que vaig interpretar com una amenaça siciliana i cruella de vil en tota regla
(us ho iuro em mori ara mateix).

Cacpot i melandrós, em vaig escórrer escales amunt,
i vaig deduïr que el puto lil' pwrrito (el gos més tonto del món)
s'havia volgut fer un plat combinat amb les meves sabatilles de "Tigretón de Frosties" gegants... Maleeixo no disposar-ne d'una prova gràfica...

Per consolarme, vaig engegar el tocadiscos i vai posar un tema ido onda així:
(és a dir, jo puc veure el youtube pel tocadiscos, sóc super guai del mil)



Posteriorment,
ansiós, i purulent,
vaig anar a pillar crack, i quan vaig tornar the another vez,
les goteres havien provocat un deteriorament palpable a la meitat de fundes dels meus vinils.

El més fort de tot és, que si hagués obert el mail en aquell precís instant,
m'hagués trobat, SEEEEEEEGUR, un correu d'aquells per allargar-te el membre
(que per altra banda, hagués celebrat gustosament amb una ídem,
a l'estil clàssic, of course...)

Crec recordar, que tot això va tenir lloc un diumenge grisaci d'abril (pluges mil).
I actualment, com que sóc veí del meu tiet,
el vinil que contenia una joia introbable del Miles Davis anomenada "Shhht"
(i que mai vaig arribar a escoltar)
segueix crucificat i a l'espera d'una mort digna
en la bonica paret porosa i mandarina d'una masia anoienca...

Però "Shhht", si s'entera mun tiet, no em salva ni un alargue su penis,
ni òsties en vinagre...

* Noti's,
en els 2 "dos punts" seguits,
una clara influència del pensament pelegrí de la part més septentrional de Lleida,
exemplificada a la perfecció pel senyor Pelegrí Pelegrí que és
"del pueblo de la mare de Carmen Ridao que es amiga del programa y que bla bla bla..."